La por del purisme a la llengua
Una lectora, indignada, ens reclama que, d'una vegada, deixem d'escriure "por A". És el to comminatori i irreflexiu d'algunes de les queixes lingüístiques que rebem de tant en tant. La nostra lectora devia aprendre un dia que en català es deia por de i quan veu o sent por a es crispa. No analitza el context, ni es planteja si posar-hi sempre de pot ser ambigu.
No pensa, s'indigna. No raona, s'emociona.
Però la por d'algú , tant si agrada com si no, és una expressió ambigua. I el català, per a sort de tots, no és una llengua estúpida. Per això han tingut por a tants escriptors, des de Víctor Català fins a Jesús Moncada. Rere por hi ha el verb témer : jo puc témer o ser temut. El complement de por pot ser el subjecte o l'objecte i, en cas de dubte, la manera més àgil de marcar-ho és dir por a quan és objecte.
Ai xò explica que por a s'hagi estès i no soni malament i que, per contra, diferent a o gust a , on canviar de per a no aporta res, ens continuï semblant un castellanisme inadmissible.
De vegades ens trobem, fins i tot, tots dos complements: "La por dels britànics a l'euro posa en perill la UE". En un títol així la a és imprescindible si volem que s'entengui. Seria absurd que per "fer-ho més català" ho féssim inintel·ligible. És un fonamentalisme que em fa pànic. Una altra cosa és que, quan no hi ha cap ambigüitat, preferim de . Ho trobo raonable. I aquest to més moderat té un gran avantatge: ajuda a llegir sense indignar-se.