Els perills de baixar la guàrdia
Els verbs apujar/pujar i abaixar/baixar no tenien, en la llengua prefabriana, la clara especialització que tenen ara en l'estàndard. Comparant el DIEC amb el DCVB es veu clar. En català antic i en alguns dialectes, podem pujar la veu o el preu i baixar el teló. En canvi, en les parelles de verbs dormir/adormir o seure/asseure, l'oposició intransitiu/transitiu és més sistemàtica. No sembla que puguem dormir un nen: o l'adormim o el fem dormir.
A més, pujar i baixar són bons per a certs usos transitius: "Baixa la roba del terrat", "Li costa pujar les escales". Partint d'aquest ús també diem "Baixo les fotos d'internet" i "les pujo al Facebook", si bé "les penjo" és la forma preferent i la que sona millor. És només quan l'objecte directe puja o baixa gradualment -ja sigui en intensitat, valor o moviment- que la nor ma obliga a apujar-lo i abaixar-lo . Apugem i abaixem la veu, el volum, el preu, la nota, el cap, els braços, la persiana, etc.
El cas més límit és el de gradació en el moviment. Sembla que abaixem els ulls, el cap o les veles, però al Termcat hi trobo "baixar la guàrdia", un terme boxístic que fa fortuna en sentit figurat. Jo entenc que aquí la guàrdia és com els braços, una part del cos, i l'abaixo. En canvi, el Termcat la veu com un objecte, com un llibre, i la baixa. Però és indubtable que la podem tenir més o menys alta, i em fa por que si en comptes d'abaixar-la la baixem, la distinció baixar/abaixar acabarà grogui.
