Si fa no fa, però tant fa
un veí meu, molt de dretes, molt (encara) blavero, té, des de fa uns mesos, una taca d'humitat en la part esquerra de la façana de la porta de sa casa. A poc a poc la taca s'ha fet més gran. Dissabte 26 de febrer, de matinada, venia jo del casino de València. Feia un fred suportable, una mica de vent, aquell oratge que incita a observar, reflexionar, quan tothom dorm. Observe i descobrisc que la pintura de la taca ha caigut i el buit que n'ha quedat és un mapa perfecte, com dibuixat per un escolar utilitzant una plantilla, de Catalunya. Em recordava aquella altra taca de Gorbatxov, que tenia una silueta semblant a la geografia dels ex-Països Catalans o de parla catalana (no polititzem un tema estrictament dermatològic). L'endemà, abans que la taca s'escampara i es desfigure fins a convertir-se en un relleu ibèric (Portugal inclosa) li ho dic. Ei, tu, l'advertisc bo i assenyalant la humitat: ací tens el pecat i la penitència.
dine amb ferran montesa, un tio amb l'aparença de circumspecte, metòdic, seriós, d'esquerres. Honest (espècie no protegida). Als anys seixanta va fundar el Partit Comunista a la Universitat de València. Ens trobem de tant en tant. Posem a parir els polítics en general (i en concret). Ell ja té l'edat amb alguns records empipadors. I un munt d'anècdotes. Quan arribes a València i et menges una paella o una sípia t'oblides de la lluita de classes, diu que li va dir Josep Renau, artista que va viure el franquisme exiliat a Alemanya de l'Est. Rememore una frase recurrent de Paco Roig, empresari (negociant), expresident del València CF: "Com van a protestar els valencians si el més pobre té un plat de paella a la taula?" Renau, Roig. Dos artistes d'ideologia asimètrica, de convergència vital.
dues dones del poble. Les dues són economistes (ho eren). Al voltant dels quaranta-cinc anys. Ara una és pintora, l'altra té una herboristeria. Totes dues treballaven en empreses multinacionals, guanyaven un gran sou. Totes dues van prendre la mateixa decisió: tipes, enviaren a fer la mà els respectius directors generals. Tenen un aspecte feliç, relaxat. Són tranquil·les, sense consciència del pas del temps, espirituals.
Reflexione: potser hauria de començar un curset de meditació. Fa anys, però, assetjat per l'ansietat, vaig anar, per provar, a una classe de ioga. Quan la mestra ens deia penseu en una vall amb un riu d'aigua clara, el pensament, al cap d'uns segons, em duia a un restaurant, amb mitja dotzena d'ostres i una botella de vi blanc d'Alsàcia. El problema, crec, és que o estàs dins o fora. I jo estic tan dins que el bosc de la realitat no em deixa veure els arbres de la perifèria.
una altra dona (massa) espiritual. Em va insistir que visitara un homeòpata; el millor, segons ella. Segons ella em resoldria el problema de l'insomni (entre d'altres). A la recepció, una rossa cremada pel sol. Mal assumpte. Mala imatge. L'homeòpata em pregunta pels meus problemes. Relate la llista. A cada problema em remet a la psicologia. Tot està al cap. De manera que si tens colesterol no és causat pel greix o l'embotit, és mental. I així successivament. Després de mitja hora, amb els collons agres, li pregunte: "Escolte, si em fume tres paquets de cigarrets al dia i em detecten un càncer de pulmó, és psicològic o del tabac?" Pague cent euros i em recepta una gota d'un beuratge casolà amb mig got d'aigua. Només una goteta? (sembla que va directe al cervell). L'infermera torrada em diu que m'avisaran per a la pròxima visita. D'això fa set mesos, si fa no fa, però tant fa. Una de dues, o la gota no fa l'efecte desitjat o jo no en tinc, de cervell (subratlleu l'opció B, per idiota).
del llibre de bioy sobre borges: Cuenta que se encontró con Estela [una militant comunista, blasmada públicament per Borges] en la estación del subterráneo y le gritó :
Estela : No te me vas a escapar, hijo de puta. Vas a hablar conmigo.
Borges : Con esa conversación hecha de lugares comunes va a ser difícil e inútil hablar.
