La nit és negra i el món put a formatge
Avui veurem si anem fins de nas. I dic nas i no olfacte perquè el català prefereix el que es veu i es toca. Nosaltres sentim "(una) olor de" i no pas "(un) olor a", com els castellans. Però l'olor, contra la brama que corre, tant pot ser bona com dolenta. Per a la dolenta també tenim pudor , fortor , ferum i tuf , però tan correcte és fer pudor com fer mala olor , i un negoci tèrbol fa pudor (o olor) de socarrim (o de cremat).
No confonguem el pudor amb la pudor . Tots dos vénen del llatí però l'un de pudor ( vergonya ) i l'altra de putor ( podrit ). Per això el pudor pot ser bo i la pudor no ho és mai. En canvi, l'olor, com la flaire, és bona per defecte. Però en deriven verbs de gramàtica diferent: olorem o flairem quan sentim olors o descobrim secrets, però allò que fa olor només flaira. Jo flairo o oloro la ginesta i la ginesta flaira, però és incapaç d'olorar. I del comentari "Això olora malament!" no diré què en penso, per pudor.
Per contra, pudir (a) és només fer pudor o mala olor (de) , que són les formes estàndards. Qui avui el fa servir emula la pedanteria dels tres savis dels Piteus de la rondalla a qui l'hostaler, per fer-ne escarni, va tapar l'única finestra de la cambra on dormien amb un armari on hi havia hagut formatge. Quan el tercer s'aixeca, cansat de rodolar pel llit, hi treu el nas i exclama: "La nit encara és negra com un pecat i el món put a formatge".
