Qui es menja el crèdit? (I)

Últimament deuen haver llegit que Espanya torna a rebre amenaces i advertències dels mercats i de les institucions econòmiques internacionals. Fins fa un any, el govern espanyol ho atribuïa als "especuladors internacionals". Era l'època en què podia practicar el populisme impunement. Encara no havia començat la intervenció de l'economia espanyola per part d'Europa. Ara va quedant clar que els responsables principals dels problemes que pateix Espanya són els espanyols. La prevenció dels mercats internacionals amb nosaltres té fonament. Tenen la sensació certa que Espanya no només està malament, sinó que el govern no emprèn les accions contundents necessàries.

Un dels problemes ve provocat pel sistema financer espanyol. Ens hem habituat a un sistema que viu en crisi permanent i que manté Espanya financerament emprenyada. Per què els governants espanyols no intervenen per posar-hi ordre com han fet a la resta del món? Per què es retarden decisions que haurien d'ajudar les empreses a accedir al crèdit? Fa uns dies el senyor Alfredo Sáenz (conseller delegat del Santander) va fer unes afirmacions que a molta gent li han resultat sorprenents, si no ofensives. Va dir que la societat espanyola estava massa endeutada. Que el nivell de crèdits que tenien els espanyols (particulars i empreses) era excessiu. Que, en conseqüència, els pròxims anys s'hauria de continuar restringint el crèdit. Molta gent es va sentir insultada. Però el senyor Sáenz té raó.

(Aclariment previ: a partir d'ara, quan parli de banca o bancs espanyols sempre serà per referir-me a bancs i caixes, a tots conjuntament.) El senyor Sáez té raó perquè el total de crèdits que la banca espanyola tenia concedits als seus clients a 31 de desembre del 2010 era d'1,84 bilions d'euros (per ser exactes, 1.843.950 milions d'euros). Com que el PIB espanyol és d'1,06 bilions d'euros, s'observa que els crèdits concedits a Espanya (particulars i empreses) equivalen a un 170% del PIB. A França, en la mateixa data, els crèdits concedits eren d'1,62 bilions, un 80% del seu PIB. I a Itàlia la proporció de crèdits concedits respecte al PIB era d'un 110%. Comparin nivells d'endeutament privat d'aquests països respecte al seu PIB: Espanya (170%), França (80%) i Itàlia (110%).

La conclusió més immediata és que el problema espanyol s'allunya dels de la resta de països del nostre entorn. També d'aquells que han estat intervinguts. El problema grec, irlandès i portuguès és que els estats estaven massa endeutats, però els particulars no tant. A Espanya el problema és a l'inrevés. Les administracions estan endeutades (un 72% del PIB), però és una de les ràtios més baixes d'Europa. A Espanya el deute el tenen principalment els particulars (ja ho han vist, un 170% del PIB). Per això la possibilitat d'una intervenció europea es fa difícil, per no dir impossible. La situació es complica si hi combinem l'atur i la manca de creixement econòmic. Si el deute principal és dels particulars i, a sobre, aquests particulars potser no podran tornar els crèdits, estem davant d'un problema de confiança molt greu. Sobretot perquè els rescats dissenyats per l'eurozona són per al deute dels estats, no pas per al dels particulars. No és només que estiguem parlant de quantitats fabuloses, sinó que no es pot anar rescatant cadascun dels espanyols, d'un en un. Espanya té un problema, i gros. En el passat, els particulars han demanat massa préstecs i els bancs espanyols els hi han donat. Vet aquí la insensatesa col·lectiva que a l'estranger causa perplexitat. I també provoca preguntes com ara: ¿i el supervisor del sistema bancari (el Banc d'Espanya) cap on mirava?

Si el PIB espanyol és sensiblement més baix que el d'altres països (el PIB d'Espanya equival al 55% del francès i al 69% de l'italià), ¿d'on ha tret la banca tants diners per donar crèdits? Fàcil. Per poder donar préstecs, els bancs espanyols van demanar diners prestats a bancs d'altres països de la zona euro (la majoria, del nord i del centre d'Europa). Quants diners van demanar? Doncs segons el Banc d'Espanya, els bancs espanyols deuen 0,92 bilions d'euros (l'equivalent al 90% del PIB espanyol!). Els particulars estan endeutats, però els bancs espanyols també. Vet aquí una primera explicació de per què no hi ha crèdit: simplement, els bancs espanyols no tenen diners i sí molts deutes.

Però si analitzem amb una mica més de detall l'evolució, veurem que a Espanya es continuen donant crèdits lligats al totxo en detriment de la indústria productiva. Per què? Els bancs, a causa de la crisi, han acumulat un enorme estoc de vivendes (acabades i inacabades), i per treure-se'l de sobre només donen crèdits a les persones disposades a comprar-los-hi, i només als constructors disposats a finalitzar les obres inacabades. Ja ho veuen, l'enorme pilota, lluny d'aprimar-se, es manté. Però la qüestió continua en l'aire. I el govern espanyol què fa per solucionar el problema? Més ben dit, què no fa? D'això en parlaré la setmana que ve.