Una llengua sense país, un país sense ficció
El conseller Mascarell ha organitzat les Terceres Reflexions Crítiques sobre la Cultura Catalana a la recerca de preguntes i respostes per saber on som i on anem. El CoNCA, que ja no sap on és ni on el volen portar, naturalment no hi ha participat. Jo sí, val a dir que sense gaires expectatives. Al final, però, sempre en surt alguna cosa.
En les primers jornades, Josep Ferrater Mora afirmava que no existeix una "cultura universal" com no existeix un "home universal": existeixen molts homes singulars i moltes cultures singulars, entre les quals la catalana, que té en la llengua un dels seus principals trets distintius. Albert Sánchez-Piñol ha dit en alguna ocasió que no és que Catalunya tingui un problema amb la llengua, sinó que és la llengua la que té un problema amb Catalunya: el problema és que no hi ha país, que és invisible en termes polítics. El problema, doncs, no és exactament la cultura.
La cultura, tot i els seus problemes, que en té, sobretot és part de la solució. Més que pensar-se a si mateixa, ha de pensar el món: interpretar-lo, criticar-lo, ficcionar-lo. Un paisatge el creen els pintors i escriptors. Un país també. Qui som, què fem, què pensem, com actuem... Tot això ens ho respon més una bona novel·la o una bona pel·lícula que cap tractat sociopolític. El nou regidor de Cultura de Barcelona, Jaume Ciurana, em deia divendres que "la creativitat és el petroli del segle XXI i ha de ser la marca de Barcelona i Catalunya". Doncs això: creativitat, ficció, país.
