Per una llengua més nova que l'anar a peu
Sembla que el peatón castellà ve del piéton francès, que ve de piéter , que ve del llatí vulgar peditare (anar a peu). Nosaltres en diem vianant i això no seria cap problema si no fos que peatón permet fer peatonal , peatonalitzar i peatonalización ; i piéton , piétonnier , piétonniser i piétonnisation . I, en canvi, vianant no permet ni vianantal ni vianantalitzar . I no sembla que "convertir en zona de vianants" sigui una solució gaire àgil.
La sufixació està sotmesa a restriccions morfològiques, però quan una llengua no pot tirar per un camí, en lloc de bloquejar-se, n'hauria d'agafar un altre. Mirem més llengües: l'anglès fa pedestrian , pedestrianize i pedestrianization ; l'italià fa pedone , pedonale i pedonalizzare ; i el portuguès, partint de pedestre , apunta a la pedestrianização . Si volem impedir que prosperi peatonal i peatonalitzar , més que reprimir hem de donar equivalents igual de funcionals sota la guia del Termcat.
En català dues arrels lèxiques permeten aquest joc: peó ("home que va a peu") i pedestre ("que va a peu"). Sense marginar el vianant, podríem optar per zona peonal , peonalitzar i peonalització o bé zona pedestre , pedestritzar i pedestrització . Josep Ruaix, en el seu Diccionari auxiliar (n'acaba de treure una versió actualitzada que porta Nou al davant), veu el problema i proposa la solució italiana. Pe rò el nas em diu que pedonal i pedonalitzar ho tenen més difícil.
