Com demostra Solà, no hi va el pronom
A la frase del títol, el pronom que no hi va és ho . A "Com ho demostra Solà, no hi va el pronom" hi ha una duplicació inneces sària. Però si ara jo digués "Hi va el pronom, com ho demostra el fet que el trobem a faltar", ben pocs trobaríeu que aquest ho és redundant i sobrer. I això que, des d'un punt de vista sin tàctic, són estructures paral·leles. Girades, l es dues frases diuen: "Solà demostra que no hi va el pronom " i "El fet que el trobem a faltar de mostra que hi va el pronom ". En tots dos casos aquest ho representa l'oració principal.
Ara comparem "És el noi a qui vaig dir que tornés" amb "És el noi a qui, després de donar-hi moltes voltes, li vaig dir que tornés". Sintàcticament, el li és igual de necessari o re dundant en les dues frases, però l'incís de la segona crea dubtes estructurals que el li re sol. Frases impecables sintàcticament po den ser impossibles de descodificar a partir d'un cert grau de complexitat i, en alguns casos, hi ha petits trucs que ens hi ajuden.
No és habitual que "el fet que el trobem a faltar" sigui l'agent d'un verb transitiu i sí que ho és que ho sigui l'hiperactiu Joan Solà. Per això en el primer cas hi afegim un ho que és una empenteta -si voleu una trampeta- que esvaeix el desconcert inicial. Sé que els caps quadrats no ho trobaran gaire científic, però obliden que, com diu Noam Chomsky, el llenguatge és el mirall d'un cervell, l'humà, que té, agradi o no, certes limitacions.
