En defensa de la història
La publicació del Diccionario Biográfico Español (DBE) per la Real Academia de la Historia (RAH) continua provocant reaccions. Als molts articles i editorials publicats en diferents mitjans de comunicació, cal afegir-hi ara el posicionament contundent d'alguns col·lectius d'historiadors. El departament d'història contemporània de la Universitat de Santiago de Compostel·la ha enviat a tots els departaments homònims de l'Estat espanyol una nota per fer una declaració conjunta en què es denunciï que molts dels articles del DBE estan tan impregnats de la ideologia dels seus autors que resulten mancats de tot rigor científic i esdevenen " una agresión a la profesión ".
També és molt significativa la nota del president de l'Asociación de Historia Contemporánea (AHC), Carlos Forcadell Álvarez, en nom d'una entitat que agrupa més de 700 historiadors, la majoria professors universitaris. En aquest text es censura que els encàrrecs de la redacció d'algunes biografies hagin obeït a criteris ideològics i no pas científics, ja que proposar que l'autor de les veus Franco i Escrivà de Balaguer sigui Luis Suárez Fernández -president de la Fundación Francisco Franco i notori membre de l'Opus Dei-, que la biografia del general Armada la redacti el seu gendre o que la de José Maria Aznar la faci un col·laborador seu, denota una greu irresponsabilitat científica atès que no són les persones més adients per comprendre la significació històrica dels biografiats. El president de l'AHC es dol del fet que la publicació d'obres com el DBE desprestigiïn notablement la tasca seriosa de centenars d'historiadors que treballen amb rigor.
A ningú se li escapa que actualment hi ha interpretacions historiogràfiques molt carregades d'ideologia que tenen clares pretensions polítiques, com ara el revisionisme profranquista o el negacionisme de l'Holocaust. Fins ara, aquestes eren unes tendències molt marginals en el món acadèmic i professional atès que eren practicades per publicistes i només eren recollides i alimentades per alguns mitjans de comunicació força polititzats. La gravetat del cas rau en que ara interpretacions sectàries, algunes clarament no democràtiques, apareixen recollides en una obra publicada per una institució que pretén atribuir-se la màxima representativitat simbòlica de la professió dels historiadors de l'estat espanyol. Si la RAH ja apareixia, des de fa decennis, com una institució obsoleta i escassament representativa dels avenços científics de la historiografia, ara se'ns mostra també com a una plataforma tan mancada de rigor que pot acollir, sense cap control, qualsevol elucubració ideologista.
No sé de què ens estranyem si resulta que a Madrid existeix legalment la Fundación Francisco Franco (FFF), finançada amb diners públics, a la qual se li permet que tingui segrestada la documentació política d'un cap de l'estat espanyol. Algú pot imaginar-se, per exemple, l'existència legal a Itàlia d'una fundació que es digués Benito Mussolini, o a Alemanya d'una anomenada Adolf Hitler, o fins i tot a França d'una dedicada a recordar l'obra de Philippe Pétain? Hom toleraria, a més, que aquestes fundacions fossin les depositaries exclusives de la documentació d'aquests polítics?
La tasca de normalitzar, en pautes democràtiques, les activitats d'institucions acadèmiques, com la RAH, i de suprimir anormalitats polítiques, com la FFF, no sembla fàcil atesa la panoràmica política heretada de la transició, tan plena d'excepcionalitats vergonyoses com d'omissions claudicants. Mentre tant, als historiadors només ens resta la sempre desagradable tasca de denunciar les interferències ideològiques, els sectarisme interessats i el malbaratament de recursos públics. I, sobretot, lluitar per dignificar la nostra professió, tot defensant la història com a una ciència què, fonamentada en el rigor metodològic de la recerca, ofereix interpretacions contrastables i sempre sotmeses a debat, però mai construïdes des d'unes opcions ideològiques o propagandístiques prèvies.
