Una complicació vàcua i iniqua
En la pronúncia espontània, línia és lí-nia i estàtua és es-tà-tua i són, per tant, paraules planes, però a efectes ortogràfics són lí-ni-a i es-tà-tu-a , cosa que les fa esdrúixoles i obliga a posar-hi accent gràfic. Quan una i o u àtones van entre consonant i vocal forta ( a , e , o ) també àtona, l'ortografia i la pronúncia divergeixen i fan difícil entendre les regles d'accentuació. Només es posen d'acord, excepcionalment, en els grups gua , güe , guo i qua , qüe , quo , en el que suposa una complicació và-cu-a i i-ni-qua .
A l'alumne de català li costa entendre que la paraula que ell sent plana al llibre de text sigui esdrúixola. I és que està mal acostumat perquè, en general, l'ortografia del català és fidel a la pronúncia. Però en les llengües de cultura l'ortografia és conservadora i sol reflectir estadis de la llengua que l'evolució ha deixat enrere.
Fabra pensava la norma per a una llengua literària que a principis del XX era, sobretot, poesia. I va sil·labificar respectant la mètrica més clàssica. Però és que, a més, la pronúncia vacil·la quan la vocal forta és tònica. Molts encara diem ri-e-ra , di-a-da o nu-e-sa tot i que també podem dir en-ciam , o-fi-cial o ma-nual . Si a això hi afegim que el castellà sempre pressiona a favor de fer el diftong, s'entén que la norma hagi volgut reforçar la identitat plantant-se en un hiat que multiplica les esdrúixoles i els accents.
