El cercle impossible
Zapatero es va acomiadar fa uns dies mentint, per variar. "L'any 2004 vaig pensar que dues legislatures era el període més raonable: vuit anys -va proclamar el president del govern espanyol-. Pensava que era el més convenient per al país i per a la meva família. Aquesta era la meva convicció fa set anys, i els anys han passat". És ben estrany que ho pensés fa set anys i no ho digués fins fa un parell de setmanes. De fet, més que estrany, és directament increïble. Sigui com sigui, tot plegat resulta ara anecdòtic. En els propers mesos es decidirà qui serà el cap de l'oposició quan, segons totes les enquestes, Mariano Rajoy sigui elegit president del govern. A partir d'ara la figura declinant de Zapatero quedarà encara més difuminada per tot el sainet de les primàries, i tal dia farà un any.
En tot cas, ens enganyaríem molt si penséssim que la manera especialment dura com s'està vivint la crisi a l'Estat espanyol (un 40% d'atur entre els joves, etc.) només és culpa de l'estultícia de l'actual president del govern. Sigui qui sigui el seu successor, es digui Chacón o Rubalcaba, formi part d'aquest o d'aquell altre corrent, la socialdemocràcia que representa el PSOE ensopegarà de nou, inexorablement, amb el dibuix d'un cercle impossible.
Només el nou populisme ha assumit la progressiva desaparició de les classes mitjanes que garantien, almenys des de la fi de la Segona Guerra Mundial, la viabilitat de la democràcia representativa. El nou populisme prospera perquè ja no s'adreça a il ceto che sta in mezzo, per dir-ho com els italians, sinó a la bigarrada, heterogènia i creixent suma de precaritzats. El seu llenguatge és esquemàtic, emocional i, d'alguna manera, antipolític. No proposa solucions: decreta la inexistència dels problemes que li fan nosa, o bé els magnifica fins a l'extrem de reinventar-se'ls. Afortunadament, els partits -diguem-ne- centrals han renunciat a aquesta dinàmica de conseqüències imprevisibles, però pagant el preu d'habitar una gran ficció: la de la simulació d'una classe mitjana que ja no té les dimensions de la d'abans i, en conseqüència, ja no es pot situar in mezzo de res ni de ningú.
Els socialistes grecs o espanyols van portar la ficció fins al límit. El mecanisme era una mena de cercle basat en la possibilitat de generar la il·lusió òptica d'una classe mitjana extensa, a còpia d'inflar l'administració (a Extremadura, un de cada quatre treballadors percep un salari públic) i/o de subvencionar sectors obsolescents i improductius. Aquestes noves falses classes mitjanes, òbviament, consumeixen, compren pisos, etc., amb la qual cosa es crea el miratge d'una societat productiva que actua com si, en realitat, tot allò no fos una simple ficció. Tot sembla com abans, com fa una generació, però ja no hi té res a veure. Per alimentar aquesta simulació a gran escala, cal un endeutament públic crònic que, per raons òbvies, creix exponencialment i genera una enorme pressió impositiva sobre les ja reduïdíssimes classes mitjanes reals, que s'allunyen de la iniciativa privada i aspiren bàsicament a ser empleats públics. És així com es tanca el cercle. A Grècia la coneixen bé, aquesta història.
Zapatero se'n va, però aquest cercle impossible es queda. El trencarà potser el seu successor? Amb l'ideari actual del PSOE i amb la composició de les seves grans bosses de votants -els amplíssims sectors subsidiats del sud d'Espanya, etc.- això sembla més aviat impossible. Chacón, Rubalcaba? Tant és: la qüestió de fons és de caràcter programàtic. Al PP li passa exactament el mateix -només cal pensar en Galícia- i, en aquest sentit, tampoc no pot superar els límits del cercle que hem descrit abans sense trair el seu ideari ni els votants que s'hi adhereixen. A Catalunya o a Espanya, a Grècia o a Portugal, convé explicar que l'objectiu no és desmantellar l'estat del benestar -això fóra una imbecil·litat sadomasoquista- sinó acabar amb la ficció insostenible de les classes mitjanes virtuals, que és una altra cosa.
