El catalanisme és mort
Tot i que el catalanisme ha estat indispensable per arribar on som avui, la situació d'emergència nacional l'ha fet inservible. L'acord de mínims que sempre ha estat el catalanisme té avui el llistó massa baix per la deserció del PSC, de manera que aferrar-s'hi significa anar enrere. El catalanisme, durant més de cent anys, s'ha mogut en un doble camí: construir un espai per dur un projecte català de desenvolupament cultural, social, econòmic i polític -i això és l'autonomia- i, com a condició necessària, canviar Espanya. El primer catalanisme pretenia modernitzar-la; l'actual, el de la pedagogia, vol que Espanya accepti la diferència catalana. Però la història ha estripat aquestes cartes. Espanya s'ha modernitzat, a la seva manera improductiva, i ho ha fet estrangulant a consciència el progrés de Catalunya. Mentrestant, negociava amb la diferència, cedint o estrenyent el llaç segons les sumes polítiques; ara toca estrènyer fins a l'ofec.
Contra això, Catalunya hi ha posat ingenuïtat, l'astúcia pujoliana o el "carinyo" maragallià. També la neutralitat de Montilla. Res no ha funcionat, perquè Espanya té un altre projecte. Per entendre'ns: ens hi podem posar de peus que Foment no farà els enllaços ferroviaris al port de Barcelona fins que la companyia xinesa que hi està invertint no marxi, com va marxar Qatar de Spanair, que no va ser només per mala gestió i menys encara perquè Spanair fos una idea forassenyada. Hi va haver maniobres brutes, i hi seran al port, perquè Catalunya no pot, en el disseny espanyol, tenir el port més important del sud d'Europa. Espanya és això, i la resta és literatura. Catalunya no és prou forta per canviar aquest estat, només en pot treure engrunes. Pot anar malvivint, i això, amb una crisi tan brutal, és decandir de la pitjor manera: no només en els resultats, sinó també en les estructures, que van caient com mosques, des de les financeres (ja podem patir per La Caixa) fins a la recerca. O la llengua. Totes. També les humanes i socials. I si la conseqüència d'això és que hem d'entomar aquest Las Vegas de segona al nostre país, la derrota haurà estat total.
Deia fa poc una persona rellevant -era en un cercle privat- que aquells que van fer la Transició no estaven preparats per negociar a Madrid la forma de l'Estat, incloent-hi el finançament. Que els van enredar. I ho deia en primera persona. Doncs que no torni a passar, perquè ara mateix estem negociant amb Madrid una pròrroga d'aquest malviure, que no té cap horitzó promissori dins d'Espanya. El pacte fiscal és un bon pal·liatiu: que la riquesa que Catalunya genera es quedi a Catalunya, que cobreixi les necessitats dels catalans, moltes i urgents, i que serveixi també per rellançar el país. I que la resta sigui una bilateralitat cantelluda i exigent. És fàcil adonar-se que això no hi cap, en el disseny espanyol, però no és mala cosa intentar-ho. Aquest, per tant, hauria de ser l'objectiu bàsic -i temporal- del catalanisme.
Però hi ha dos elements discordants. L'un, el PSC, atrapat fatalment en el chaconisme, l'oficial i el domèstic. Que Carme Chacón, amb aquest seu projecte espanyol que li exigeix una descatalanització radical -i no li costa gens fer-la-, sigui la representant dels interessos catalans a Madrid és una broma de mal gust. Però dic domèstic, perquè a la sala de màquines del PSC hi ha Dani Fernández, que és una Chacón amb barba. El PSC està desactivat, inservible. ¿I CiU, que és líder natural d'aquest procés de, com diuen ells, transició nacional? Artur Mas és presoner de l'estratègia habitual del partit, que és pactar amb qui mana, sigui qui sigui, i mirar de frenar l'envestida espanyola -incloent-hi el transvasament de l'Ebre, que torna a galopar- per tal de prendre-hi poc mal. El problema és que convergents i populars no sumen: defensen països diferents. La majoria social, indispensable ara mateix, es construeix en una altra pastura i és Convergència qui l'ha de vertebrar.
El catalanisme ha estat el gran vertebrador d'aquest país durant més d'un segle, perquè Catalunya s'ha definit per la voluntat de ser: de tenir aquell espai que dèiem. Avui el vertebrador del país és el sobiranisme. És el sobiranisme el que fa bullir ambients, sectors, intel·lectuals, cultura, tot molt divers, tot barrejat, tot mestís, però tot amb forta determinació. I seria terrible que Convergència, que és un partit creat per a la construcció nacional, fos un instrument de destrucció per por d'assumir el repte de la llibertat. El catalanisme és mort, visca el sobiranisme!
