El català de mercat de Jordi Hereu
La veu d'Hereu té l'estridència d'una gralla. L'espinguet que permet fer-se sentir en la cridòria d'un mercat. Sembla viure en la permanent creença que tothom està sord. Ataca la frase amb un pinyol i la deixa caure perquè el seu següent pinyol et sorprengui. Hereu no et deixa dormir: o te l'escoltes o li abaixes el volum.
Té un català sorprenentment correc te per ser tan directe i proper. Se salta, això sí, tot el que té la norma d'artificiós. Mai inti mida i la gent el para pel carrer com si fos un veí. Viu a les Corts però manté intacta la llengua menestral d'un barri humil. La del viatjant que col·loca el gèneru , la que tot ho solventa . Parla tan de pressa que necessita els "he de dir" i "vull expressar" per tenir temps de pen sar què diu i expressa. I, en els debats, quan ha escalfat motors, és una locomotora a tot gas que ni la Tura pot aturar.
Amb el seu aire d'hostaler enriolat d'un dibuix de Junceda, és un alumne aplicat que no para d'aprendre. Té tan poc glamur que penses que per força ha de ser un bon gestor. És el candidat que més sembla que s'ho creu, com es creu el català i el parla a tots els barris. Ho fa amb la vehemència de qui sap què porta entre mans i està convençut que ho pot fer bé. Veus que fer d'alcalde l'omple, l'apassiona i te'n podria parlar uns quants dies. Si el vent global no li bufés en contra amb la força d'un vendaval, no voldria ser el seu rival.
