El camí de Torres-García
Té lloc al Macba i fins a l'Onze de Setembre una magnífica exposició, bàsicament de dibuixos, del pintor Joaquim Torres-García, uruguaià de naixement però català de formació. La majoria dels dibuixos pertanyen a la col·lecció dels néts del pintor i mai no havien estat exposats. Hi ha dibuixos de totes les èpoques de l'artista, des de les primeres provatures modernistes fins als últims retorns al classicisme diguem-ne noucentista. L'exposició no és pas gaire gran i ha estat triada per Tomàs Llorens, amb els seus habituals bon ofici i perspicàcia.
Torres-García, format a Catalunya al Cercle de Sant Lluc, és a dir, en la doctrina classicista i simbolista de Torras i Bages, és un dels configuradors d'això que en diem el Noucentisme. Els seus murals al Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat (alguns esbossos dels quals es poden veure en aquesta exposició, esbossos que haurien de passar a ser propietat del MNAC) són tota una definició del que són els orígens del Noucentisme: un classicisme amb un fort component d'arcaisme, sense oblidar mai el pes simbòlic de la realitat, com va aprendre del bisbe Torras, al qual va voler homenatjar en el seu quart mural del Saló, el que porta per llegenda el vers de Goethe: "Lo temporal no és més que símbol".
Primer va pintar remarcant l'aspecte simbòlic del món. Tot seguit, va pintar "lo temporal". Va passar, després, per les pures estructures buidades de figuració, per acabar omplint-les d'imatges emblemàtiques. Durant aquest camí, llarg, insistent i molt personal, sempre va retornar a la figuració realista, arcaica o arcàdica. De fet, el seu art mai no va deixar de ser simbòlic i potser per això mai no va ser reconegut del tot dins de les avantguardes, sovint superficials i merament experimentals o decoratives.
La formació catalana i noucentista del pintor es manifesta també en la seva constant preocupació didàctica. Si a Terrassa va portar l'Escola Mont d'Or, un cop retornat a l'Uruguai va dedicar bona part dels seus esforços a l'educació de la joventut d'allà, creant una escola que va tenir una certa importància en la difusió de l'art modern. Els seus escrits abundants tenien sempre aquest afany didàctic, i alguns dels seus dibuixos -se'n poden veure uns quants en aquesta exposició- també.
Si sabem fer una lectura global de la seva obra, ens adonarem amb facilitat que en el seu camí no hi ha canvis ni ruptures, només hi ha subratllats. De fet, l'estructuració geomètrica que batega al fons de Puvis de Chavannes, que va ser un dels seus primers inspiradors formals, la va conservar sempre. Als primers frescos, hi és evident. Potser no ho és tant en les seves reduccions a una simple estructura de línies. Però és la mateixa, perquè, en tot el que va fer, hi batega la cerca d'aquesta presència d'un sentit profund, més enllà de "lo temporal". De fet, tota la vida va ser un noucentista i exemplifica, per mi, el que hauria d'haver estat l'evolució natural d'aquell ambiciós moviment.
