Un article sobre l'article

Fòssils lingüístics com tot lo dia i topònims com Sant Joan Despí ( d'es pi ) proven que els tres articles que avui conviuen com a variants dialectals no van sorgir en paral·lel i en zones diferents sinó que primer va dominar un ( es, sa, es, ses ) després s'hi va sobreposar l'altre ( lo, la, los, les ) i al final va triomfar el que avui és estàndard ( el, la, els, les ). Però les noves capes no van cobrir del tot les antigues i van deixar al descobert el lo nord-occidental i l'article salat balear.

El llatí clàssic no tenia article. Va sorgir en llatí vulgar tardà a partir dels demostratius ille (lo/el) i ipse (so/es). Les formes d'article derivades d'aquest últim eren les dominants en català popular i per això, als segles XI i XII, la gran majoria salàvem. Però al XIII la llengua oficial de la cort, emmirallant-se en l'occità, va anar imposant el lo.

Això no va impedir que la gent humil que va poblar les Illes el 1229 encara salés, i el salat, aïllat, s'hi ha conservat, tot i que l'article culte, també allà, era lo.

El pas de lo a el , en els dialectes de més pes, es produeix al XIX i no esdevé estàndard fins al XX. De la forma plena lo , passant per l'elidida l' i la reduïda ' l , s'arriba a la reforçada el . El contacte de lo amb vocals ( l'arbre ) i preposicions ( del, al ) propicia el canvi. Ara bé: el lo no passa a el - potser per influència del castellà- quan fa d'article neutre ( lo bo ), i és Fabra qui l'obliga a fer el pas. Però aquest és un altre capítol, que ja explicaré un altre dia.