Una altra línia roja
Acabo de tornar d'una ciutat espanyola, d'un breu viatge professional de vint-i-quatre hores. Gairebé tot, pel que fa al món acadèmic universitari, era força semblant al que ja conec. No és estrany, perquè pertanyem a un mateix sistema que en determina les regles de joc bàsiques. En canvi, de tornada dalt l'avió, encara em sentia trasbalsat per l'experiència d'estrangeritat radical viscuda amb els meus col·legues universitaris quan, la nit abans, havíem deixat de parlar de feina i havíem buscat espais de conversa comuns. Francament, i no exagero, llavors vaig poder constatar, amb evidència empírica, que aquell no era al meu país: no hi va haver espais compartits.
Per què, quin és l'espai de trobada comú que tenim amb l'altra gent quan no parlem de feina ni de la família? Doncs el territori que estableixen els mitjans de comunicació de massa: el mapa d'itineraris que dibuixem en passejar d'aquesta a aquella altra emissora, d'aquell columnista que ens orienta al presentador en qui confiem. Una gran teranyina de vincles i exclusions, lleialtats i infidelitats, que constitueixen la nostra realitat de la vida quotidiana. Com a la conversa que tenien els meus col·legues parlant dels "seus" coneguts -i els "meus" desconeguts, aquí ho fem discutint entre si som "del Basté" o "del Fuentes" -a part de tots els que enyoren el Bassas-; amb referències a aquell gag del Polònia o perfilant la nostra identitat identificant-nos amb els que són de l'ARA o amb els que van amb aquell altre diari sota el braç. Això és el que defineix un país i el que ens fa sentir amb els de casa.
Certament, es tracta d'un món obert, ple d'escletxes, amb entrades i sortides permanents. Però aquesta llibertat de moviments, en una part molt significativa, es produeix dins d'un mateix territori compartit. És allò tan repetit, des que Josep Gifreu ho va formular amb rigor, de l'espai nacional de comunicació. Un espai que a Catalunya, fins a mitjans anys setanta, havia estat un erm, un desert, i que, gràcies als mitjans de comunicació públics creats pel govern de la Generalitat de Catalunya, es va anar convertint en un bosc, en un jardí. Si en alguna cosa sembla que hi ha un acord universal és en l'encert de Jordi Pujol d'apostar amb decisió per una aventura que llavors era socialment incerta, políticament arriscada i, mediàticament, gairebé una bogeria.
En definitiva: els grans mitjans de comunicació públics catalans, TV3 i Catalunya Ràdio, han liderat la més gran història de reconstrucció d'un espai nacional de comunicació coneguda al segle XX. I l'èxit del seu paper es demostra en el fet que han sabut crear una realitat que ja donem per descomptada, com si sempre hagués existit. Ara qualsevol nou mitjà que aparegui en el nostre horitzó comunicatiu s'hi ha de situar dins, ni que sigui fent-li la competència. RAC1 mai no hauria estat possible sense Catalunya Ràdio. 8TV no té cap futur sense una TV3 potent. I, deixeu-m'ho dir: sense TV3 i Catalunya Ràdio, ni l'ARA és imaginable, ni Pa negreés possible, ni el teatre català tindria la dimensió, la qualitat i l'acceptació del públic.
És per tot això, i mil coses més, que l'anunci de la dràstica retallada dels recursos públics per al 2012, afegida a la ja practicada el 2011, és una decisió del tot incomprensible. Un govern que ha posat en ús l'expressió "traspassar la línia roja" cada vegada que ha volgut advertir d'allò que era inacceptable -recordem les paraules d'Artur Mas en el cas de les amenaces a la immersió lingüística a les escoles-, ara n'acaba de traspassar una en un camp tan o més sensible que aquell, perquè de fet és el mateix. Parlem del territori de la llengua i de fer possible un espai de reconeixement i de projecte, que també en diem d'identitat. Ras i curt: posar en risc el paper dels mitjans de comunicació públics catalans té tanta o més gravetat que aquella requisitòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya davant de la qual va semblar que fins i tot alguns membres del Govern estaven disposats a posar en risc el propi càrrec.
Em temo que el Govern no ha mesurat bé el que acaba d'anunciar. Els catalans ens hem mostrat prou resignats a fer un exercici de realisme fins i tot davant de les restriccions pressupostàries que afectaven serveis bàsics, conscients de l'existència d'excessos comesos en temps de vaques grasses, o simplement disposats a acceptar que érem més pobres del que ens pensàvem. Però, per dir-ho en termes governamentals, hi ha una línia roja que no es pot traspassar, i és la que posa en perill la nostra supervivència com a comunitat i en definitiva com a nació. Podem acceptar que som pobres, però no que es posi en risc que algun dia, tornant de l'estranger, no es noti que arribem a casa. Un govern savi, per força, ha de saber rectificar.
