Val més una rebolcada que una rebregada
La idea bàsica de rebolcar-se o rebolcar és fer tombs per terra o fer-los fer. Aques ta idea es pot estendre a dos sentits: el de vèncer o humiliar algú i un altre de més apassionat.
El revolcón castellà recull bé aquest doble sen tit, i trobem que els mitjans espanyols tant l'apliquen al Zapatero quan ha perdut una vo tació al Congrés com a la Shakira quan té una re lació explosiva. I la pregunta és: com n'hem de dir en català?
El nostres diccionaris -més propers al cast López-Picó que al vital Andrés Estellés- no entren rebolcó però sí la locució a rebolcons .
Sembla, doncs, que n'hem de dir rebolcada , una paraula morfològicament més ortodoxa. I si el poeta de Burjassot pot "anar a rebolcons entre besos i arraps", crec que l'ús de rebolcada per a un moment de passió brusc i salvatge es tà més que justificat.
En el sentit de derrota o humiliació, en canvi, tot i no ser un disbarat, sóc partidari de buscar una alternativa. I és que rebolcada té ressonàncies taurines que fan de mal pair. La primera que se m'acut és rebregada . "Han rebregat l'honra de la meva nissaga", deia Emili Vilanova el 1906. És un sentit de rebregar que només he trobat al butlletí electrònic Ro damots, de l'amatent Jordi Palou, que la documenta a 113 paraules per salvar de Josep-Lluís Carod-Rovira. I no és gens estrany que hi hagi pensat precisament Carod: deu ser el polític català que ha patit més rebregades.
