Sobre la perfecció del català
Quan Saussure, pare de la lingüística moderna, va dir que la relació entre el mot fonètic i el seu significat era arbitrària, lluny d'afirmar una evidència, va contradir un dels prejudicis més universals sobre la llengua. Perquè t otes les cultures han volgut creure en aquesta rela ció, que la lúcida Julieta de Shakespeare nega, abonant el barbut suís, quan afirma que això que en diem rosa amb qualsevol altre nom faria la mateixa olor.
Al segle XVIII, en un clima de persecució, sortien com bolets les apologies del català. Fra Agustí Eura, lloant-ne la perfecció, deia coses tan curioses com que "l' arrogància és arrogant, la humilitat humil, l' amargura amarga, la dolçura dolça, la ira iracunda i l' alívio alívia". I només cal autosuggestionar-se una mica per veure-ho igual i acabar-te creient, de manera estúpida i xovinista, que és la teva llengua, i no la del veí, la que té una connexió mà gica amb la realitat.
Però l'únic lligam és l'onomatopeia i, fins i tot en aquest cas, hi ha certa arbitrarietat: per molt que pareu l'orella, no sentireu al gos castellà fer guau-guau i al català bub-bub. D'onomatopeies n'hi ha d'evidents i altres d'amagades. Ho és rata, per la remor que fa quan rosega. I claca, pel so de mans aplaudint. També sembla que ho és llufa. Però si fos cert que el català és tan perfecte, hauríem de poder afirmar, contra Julieta, que això que en diem llufa amb cap altre nom fa la mateixa pudor.
