Probablement Jesús no va existir mai (i II)
Un pres republicà pica pedra en un lager nazi. Un oficial de les SS se li apropa: "Eh, tu, roig, vine!" El pres es creu mort. No. El nazi només hi vol jugar a escacs. El pres de seguida s'adona que en sap més que el nazi. I així, abans de l'escac i mat, jugada a jugada, allarga l'agonia escaquista de l'SS. "Va ser la meva victòria sobre el III Reich", proclama l'ex-pres republicà. El documental fa una pausa per als anuncis.
I ara em perdonaran la immodèstia: no me'n vaig creure ni mitja paraula. Per què? Doncs perquè la història era massa nítida, depurada de qualsevol imperfecció escènica. Tots els elements que hi apareixien eren d'un simbolisme suprem. La narrativa pot ser realista, però la realitat gairebé mai no és narrativa. Almenys tan perfectament narrativa. Poc després es va saber que aquell ex-pres era un impostor: es deia Enric Marco.
Com deuen recordar, la setmana passada parlàvem de l'existència, o més ben dit inexistència, d'un personatge anomenat Jesús de Natzaret, i ens referíem a la falta de fonts històriques convincents. Els arqueòlegs em donaran la raó: per molt que avancin les investigacions, l'antigor clàssica sempre estarà envoltada d'una boira de misteri. Hi ha moltes dades, transcendentals, que mai no sabrem dels primers segles de l'era cristiana. Per tant, admetem-ho, qualsevol acostament documental a la figura de Jesús sempre estarà mancat d'elements de judici.
Ens queda un llegat que pot ser objecte d'anàlisi: el narratiu. En última instància el que ens ofereix el cristianisme és un conte, un relat. Crec que hi hauria certa unanimitat si estructuréssim el relat cristià en els següents termes. Primer acte: Un nen déu neix d'una verge i és adorat per reis i savis / Molt precoç, d'adolescent ja dóna lliçons a grans mestres. Segon acte: Un cop adult, s'envolta de 12 seguidors / Recorre el país fent miracles / Això causa la ira del poder, que el captura i executa. Tercer acte: Al tercer dia ressuscita i puja al cel, i demostra així la seva divinitat. Fi.
A partir del moment en què ens referim a un relat podem fer preguntes pròpies de la crítica literària. La primera i més legítima és la següent: va ser un relat original? Anem a pams.
Palestina sempre ha estat un passadís geogràfic natural, una cruïlla de camins. Tot el comerç de l'època, material i simbòlic, circulava per les seves terres. És a dir, els seus habitants coneixien la mitologia religiosa de llocs tan llunyans com l'Índia o Aràbia, Grècia i Egipte. Avui en dia pot afirmar-se que el personatge Jesús és una fenomenal obra de sincretisme, i a gran escala.
Buda, com Jesús, va ser visitat per grans savis poc després de néixer. El déu Mitra va néixer un 25 de desembre i el seu dia sagrat era el diumenge. Aquests secundaris de luxe, els apòstols, apareixen com a seguidors de fins a tres déus antics, sempre en número de 12. Krixna feia miracles curant malalts, el déu Dionisi de Grècia va transformar l'aigua en vi i els seus seguidors van menjar el seu cos. El culte a la deessa Attis, amb origen a Frígia, arriba a la Roma precristiana i els seus ritus mistèrics són un precedent directe del cicle de la Passió, mort i resurrecció. En fi, en un humil article no hi ha espai ni per resumir-ho: els especialistes han recopilat fins a una trentena de divinitats anteriors a Jesús de les quals el cristianisme hauria usurpat algun tret. I per si en queda algun dubte, la biografia de Jesús té grans paral·lelismes amb dos déus egipcis, Horus i Osiris, segurament préstecs culturals de l'època en què el poble jueu va viure a Egipte.
El més probable és que sobre una base documental mínima els bisbes cristians del segle IV, un cop al poder de l'imperi, polissin el guió fins a construir el personatge Jesús que més bé s'adaptava al paper de l'Església. Dit d'una altra manera: en realitat tant li fa si Jesús va existir o no. La qüestió és que la seva biografia, el seu relat, és el plagi més gran de tots els segles, la impostura més reeixida de la història. La Bíblia és, en essència, un fenomen literari, el bestseller de més èxit de la indústria editorial. Però una revelació divina? A l'hora de construir la Bíblia l'element menys necessari és déu.
No sé si és per riure o per plorar. Deu croades contra els infidels, mil catedrals aixecades, milers d'heretges a la foguera. Dos mil anys fent dinars de Nadal, milions i milions de canelons. Sempre en nom del Messies. I el Messies potser no va existir mai. Probablement tot és mentida: quatre rondalles neolítiques adaptades per uns editors espavilats. I fins ara.
Bon Nadal a tothom.
