Pleonasmes amb el pronom 'li'
El pleonasme és la presència simultània en una mateixa frase d'un pronom i del nom que re presenta. A " Li diré al Joan que vingui", li és el Joan . El pleonasme ha sigut durant anys una mena de papu del català, però al final hem entès que pot ser incorrecte, opcional i imprescindible. D'aquest últim en són un bon exemple les frases de complement avançat que vèiem l'altre dia: " A París vés- hi demà", " Al pare no el veig". Però és quan l'avançat és el pronom i el nom apareix rere el verb, com a la primera frase, que el pleonasme és suspecte.
Encara que " La vaig estudiar la lliçó " i " Li he recitat la lliçó al mestre " poden semblar pleonasmes paral·lels, la intuïció ens diu que el primer és inviable i el segon funciona.
Funciona però és només opcional. Com ho és "(Li) han robat el cotxe al Marc". En canvi, a "Què li han robat al Marc?" el li ens fa molta falta i a "No sé què li passa al nen" és del tot imprescindible. Si ho hagués d'explicar, diria que certes estructures i/o verbs no marquen prou la funció de complement indirecte i cal reforçar-la amb el pronom li .
Hi ha un cas, però, en què el pleonasme és un castellanisme. El trobem quan el presumpte complement indirecte és inanimat.
Podem "Donar-li un cop a algú" però no podem "Do nar-li un cop a la porta". I és que en un cas li dono i en l'altre hi dono. És la frontera entre datiu i locatiu. I si amb li el pleonasme és op cional, amb hi seria clarament agrama tical.
