Pertot arreu o per tot arreu?
Fabra escrivia pertot arreu perquè creia que l'adverbi arreu reforçava l'adverbi pertot . I el seu criteri es va convertir en una norma. El Diccionari auxiliar (1996) de Josep Ruaix, per exemple, es mostra taxatiu: " Pertot arreu (expressió que alguns escriuen, erròniament, per tot arreu )". Per això el corrector disciplinat canviava "Regalima aigua per tot arreu" per "Regalima aigua pertot arreu". Per si algun encara ho fa, l'informo que avui la correcció és abusiva perquè la norma ha canviat.
Alguns correctors no tan disciplinats ja fa molts anys que no ho tocàvem perquè la in tuïció ens deia que per tot arreu estava bé. Des de l'any 2007, el DIEC2 ens dóna la raó. L'ar gument tàcit és simple i clar: si podem dir "A tot arreu en trobes" o "Vénen de tot arreu", què impedeix escriure "Per tot arreu ho fan així", com trobo a l'Alcover-Moll. Ara falta que altres diccionaris i llibres d'estil també ho incorporin i ho difonguin.
Sembla, doncs, que la segmentació més lògica parteix del sintagma tot arreu i hi anteposa diverses preposicions. I dic més lògica perquè fa d'una excepció un cas més i, per tant, regularitza la llengua. El DIEC2, en una estratègia intel·ligent, suma la nova anàlisi a la fabriana, de manera que pertot arreu continua sent normatiu. Però, probablement, un ús ra cional i desacomplexat de la llengua acabarà convertint aquest tribut a la memòria del Mestre en una raresa filològica.
