Massa benestar
"Hi ha una pregunta que tots els economistes m'esquiven: ¿per què després de la guerra a França i a Anglaterra l'estat del benestar va ser possible quan les rendes per càpita eren infinitament inferiors a les actuals i ara... ens diuen que es inviable per raons econòmiques?"
Al final d'un interessant article sobre la impotència del poder polític enfront del financer ("Democràcia i penitència"), Josep Ramoneda plantejava la pregunta que he reproduït i que crec que és important que tingui resposta. La bastiré amb dades referides a Espanya perquè crec que interessaran més als lectors, però les conclusions serien idèntiques si les utilitzéssim de França o d'Anglaterra.
Espero que en Ramoneda no es molesti si començo dient que la seva pregunta no està ben formulada. És veritat que un cert estat del benestar va ser possible en els anys 50 i que un altre estat del benestar no és viable seixanta anys després. Però no és cert que el mateix estat del benestar fos viable aleshores i no ho sigui ara. L'estat del benestar que tenim no és viable perquè ha esdevingut "infinitament" (manllevant la hipèrbole de Ramoneda) més gran i car que el que es va construir als 50. Em limitaré a cridar l'atenció sobre tres factors.
La longevitat és una ruïna . L'any 1950, un espanyol que es jubilava als 65 anys tenia una esperança de vida de 12,75 anys. Aquest era el temps que el sistema de pensions estava obligat a pagar-li. Avui, l'esperança de vida és de 18,5 anys.
L'oposició a retardar dos anys l'edat de jubilació ha estat considerable, però si als anys 50 s'hagués establert que l'edat de jubilació no seria una xifra concreta -65 anys- sinó que s'aniria adaptant perquè els espanyols gaudissin de pensió durant 12,75 anys, ara l'edat de jubilació seria de 72,5 anys! Ningú no planteja res semblant, però és l'edat que faria equivalents l'estat del benestar dels avis i el nostre.
Pocs fills, poc futur. L'estat del benestar es basa en el principi que els actius -els que treballen- paguen pels passius: els malalts, els aturats i els jubilats.
Ja hem vist que els jubilats viuen més, la qual cosa implica un pes superior sobre els actius. Un altre factor que els perjudica és que els jubilats d'avui van tenir pocs fills, sobre els quals, doncs, recau una càrrega superior.
L'any 1940, en acabar la nostra guerra, hi havia 11 persones actives per cada persona passiva. L'any 1970 n'hi havia 7,6. Avui són poc més de 4 i, si la natalitat segueix així, el 2050 n'hi haurà menys de 2. Com podem esperar que entre dos actius mantinguin un passiu i, a més, pugin els seus fills? Em temo que no caldrà que les fosques forces del capital ni els intel·lectuals neoliberals conspirin contra l'estat del benestar, perquè seran aquests dos soferts actius els que acabaran dient: "Prou! Si els nostres pares van decidir tenir pocs fills, ara no tenen dret a una jubilació digna".
Es curiós com els catalans tendim a evitar relacionar la decisió col·lectiva de tenir pocs fills amb tres fenòmens -desagradables per a molts- que en són directa conseqüència: la minorització del català, l'elevada immigració i la crisi de l'estat del benestar.
Un sistema sanitari públic desbocat. Un altre dels pilars de l'estat del benestar que es va bastir als anys 50 el constituïa la provisió de serveis sanitaris gratuïts per part del sector públic. Es tractava d'uns serveis que en aquell moment semblaven extraordinaris. Era el temps del metge rural amb un estetoscopi, molta bona voluntat i poca cosa més.
Els dements senils vivien a casa amb poca atenció mèdica; les malalties greus -el càncer, la bronquitis, l'embòlia- mataven en comptes de constituir el preludi de llargues atencions; les articulacions pesaven i a ningú no se li acudia somiar amb una pròtesi de maluc o de genoll. Ara aquestes coses no només se somien sinó que s'exigeixen.
En conseqüència, l'any 1960 Espanya destinava l'1% del seu PIB al sistema sanitari públic. Avui aquesta xifra és el 7% (les xifres equivalents a la UE són 3% i 8%). Com que en Ramoneda considera que la renda per càpita és ara "infinitament" superior a la d'aleshores, haurem de concloure que la despesa sanitària és avui 7 vegades "infinitament" superior a la de fa 50 anys, que és molta infinitud. Quan les despeses creixen 7 vegades més de pressa que els ingressos, tard o d'hora es fa curt.
Per concloure: l'estat del benestar que és avui viable és més petit que el que tenim, però "infinitament" més gran que el que tenien els nostres avis. Malgrat les exageracions periodístiques, ningú no està "enderrocant" l'estat del benestar. Als anys 50 ens vam fer una camisa de màniga curta. L'hem anada allargant per fer-la de màniga llarga i ens hem passat.
Ara es tracta d'ajustar les mànigues als braços, però no de convertir-la en armilla.
