L'orgull de tenir-la curta
La dèria infantil i irracional de comparar llengües, que tan bé ha ridiculitzat Jesús Tuson als seus llibres, ens retreu als catalans que la tenim curta. Curta en dos sentits: per poques paraules i perquè són curtes. Les apologies del català fan de la curtedat virtut destacant que l'abundor de monosíl·labs permet dir més amb menys sons i s'adiu amb un poble més amant dels fets que de les paraules.
Per veure que no ens agrada gastar saliva, només cal comparar els noms de nen en català (Pol, Marc, Blai, Guiu, Pau) amb els d'un serial veneçolà (Diego Armando, Pedro Fernando). I és famosa l'anècdota en què el general Prim assegurava que ho podia dir tot d'ell ("Juan Prim y Prats, soy de Reus, etc.") en menys temps del que gastava un cortesà madrileny per recitar els seus títols nobiliaris.
L'orgull del mot breu és a l'origen d'una tradició, la poesia monosil·làbica, encara avui vigent. Defugint les "abultades i campanudes veus castellanes, totes fanfàrria i fullaraca", Ignasi Ferreres escriu l'any 1780 el poema A Déu, Un en Tres, i al Fill fet hom , que clou així: "Un sol Déu és en qui crec, a qui vull molt més que a mi: de tot mon cor, que en ma fi, lo cel me dó, jo li prec". Un enginyós resum monosil·làbic de les creences i aspiracions de l'època que guanyaria molt si, sense moure'ns de la tradició, hi afegíssim només un vers de l'irònic Pere Quart: "Ei, si pot ser".
