'Kale Borroka'
Em sembla que hi ha un ampli consens en la societat sobre tres coses: que la violència no és instrument admissible per fer política en un règim democràtic; que el Parlament és la peça nuclear de la democràcia perquè articula la representació i encarna la sobirania popular; que tothom té dret a l'activitat política i que per això existeixen les llibertats d'expressió, de reunió, d'associació i de manifestació. És des d'aquesta triple perspectiva que es pot posar al seu lloc el que va passar el 15-J al Parc de la Ciutadella.
Uns pocs milers de ciutadans es van concentrar per impedir l'entrada dels diputats al Parlament. Uns quants -potser un centenar- van intentar assolir el seu objectiu amb mètodes violents i amb accions ofensives, agressives i intimidadores als diputats. La policia no va poder garantir l'accés al Parlament dels representants electes, i alguns van entrar en helicòpter. Hi ha dues coses que s'ha de reprovar als manifestants: l'objectiu de l'acció -impedir l'activitat normal del Parlament, i, per tant, de violentar la llibertat dels diputats- i el procediment emprat per alguns: la violència. En això hi ha coincidit gairebé tothom que ha parlat aquests dies. Per això provoquen perplexitat la insistència en la criminalització i desqualificació de tot el moviment ("els dolents són dolents", s'ha arribat a dir), i la manca d'algun senyal d'autocrítica per part dels partits polítics.
Per què inquieta tant el moviment dels indignats ? Els seus plantejaments, de vegades confusos i contradictoris, poden contenir alguna desbarrada utòpica, però són sobretot molt reformistes: de millorament, no de destrucció, de la democràcia. Per què tant d'esforç a convertir en revolucionaris perillosos els que no ho són? ¿La nostra democràcia és tan feble que no pot suportar crítiques que assenyalen que la política institucional s'ha convertit en un espai opac i endogàmic? ¿No pot suportar que es demani més empatia amb els problemes de la gent i menys reverències als mercats i al poder del diner? ¿O és que en el fons els partits polítics es consideren propietaris de l'espai polític i tenen por que algú posi en dubte el seu oligopoli?
Cada vegada que el Barça guanya un títol hi ha destrosses a la Rambla, batusses amb la policia i desenes de detinguts; quan la selecció espanyola va guanyar el Mundial, Montjuïc i la plaça d'Espanya van quedar com un camp després de la batalla. ¿Per què en aquests casos ningú no ha parlat de kale borroka i ara aquesta expressió és el gadget mediàtic del moment? ¿Dimecres es va fer baixar la gent d'algun autobús per després cremar-lo? Es va bolcar algun cotxe de policia? Es van tirar còctels Molotov? I en diem kale borroka ? S'ha d'anar amb compte amb les paraules, perquè n'hi ha algunes que, a base de repetir-les, poden tenir efectes preformatius. No cridem allò que afortunadament no tenim.
¿Tan fràgil és la nostra democràcia que no pot tolerar les expressions de dissidència i hem d'entrar en la fase de fer llistes de les bruixes que mostren simpatia pels anomenats indignats ? ¿O és que, en realitat, la irritació de la classe política només és l'expressió de la seva impotència davant una crisi econòmica que la desborda?
