Desbancar el castellà?
"A l carrer cada cop se sent menys català". Ho creia Joan Solà i ho repetia no fa pas gaire Albert Pla a les pàgines d'aquest diari parlant del llibre El català, al carrer , l'estudi amb què Josep M. Aymà pretén fonamentar empíricament aquesta percepció. Pla la dóna per bona, la considera nefasta per al futur de la llengua i demana "accions polítiques decidides" per a capgirar la situació, cosa que segons ell passa per "desbancar el castellà com a llengua comuna i dominant dels territoris urbans".
L'argumentació de Pla presenta uns quants problemes, que m'agradaria exposar breument en interès d'un debat que pugui resultar aclaridor. En primer lloc, el treball d'Aymà és molt interessant, però això no vol dir tot el que diu Aymà sigui veritat i res del que diu cap enquesta sigui creïble. Les dades d'Aymà, en tot cas, s'afegeixen a un conjunt més ampli d'informacions que descriuen una situació ambivalent, que no és de davallada clara i generalitzada en tots els usos orals del català a tot arreu. Finalment, l'ús oral espontani en algunes vies cèntriques d'una sola ciutat només és una petita fracció de tot l'ús oral possible, i el que no pot fer cap científic seriós, i menys en una matèria tan polièdrica com la llengua, és prendre la part pel tot.
En segon lloc, és molt probable que Aymà tingui raó i l'ús oral espontani del català als carrers cèntrics de la ciutat de Barcelona hagi disminuït en els darrers temps, però això era previsible i, sobretot, no és clarament perniciós. Era previsible perquè la composició lingüística de la població ha canviat. (En aquest punt, el llibre d'Aymà es podria llegir al revés: té molt de mèrit que després que la població estrangera s'hagi multiplicat per cinc en una sola dècada, prop del 40% de les converses caçades per l'autor siguin en català.) I no és clarament perniciós perquè les llengües no desapareixen quan disminueix l'ús oral espontani a les vies cèntriques de les ciutats, sinó quan les famílies deixen de transmetre-les als fills. Aquí no cal citar cap optimista local sinó (per exemple) el senyor Davidson L. Hepburn, president de la Conferència General de la Unesco, que va visitar Barcelona amb motiu del Dia de la Llengua Materna: "És impossible que el català es perdi si els pares parlen català als fills". I aquí les enquestes (i les parades d'orella!) són unànimes. No solament els pares catalanoparlants parlen català als fills sinó que n'hi ha de no catalanoparlants que també ho fan. En un estudi recent sobre les llengües a Catalunya, Albert Fabà i Mireia Llaberia ho diuen ben clar: "Si a Catalunya hi ha substitució lingüística intergeneracional és a favor del català. Amb un índex favorable del 0,17. Dit d'una altra manera, el 17% de les persones que parlaven amb els seus progenitors en castellà, parlen amb els seus fills en català".
Però imaginem per un moment que el retrocés en l'ús oral espontani en alguns carrers cèntrics de Barcelona no fos solament cert sinó també perniciós per a la transmissió de la llengua. En aquest cas, quines serien les "accions polítiques decidides" que caldria emprendre? Aymà no ho sap: al seu llibre acaba proposant que l'administració organitzi una mena de tallers per a treballar hàbits d'ús favorables al català. Pla té una oportunitat magnífica per a explicar-se. Per part nostra, podem dir que la política comparada no ofereix gaires exemples de desbancament de llengües comunes i dominants amb procediments democràtics. Si després de la II Guerra Mundial, l'alemany va deixar de ser la llengua comuna i dominant de molts territoris urbans de l'Est europeu, no va ser perquè els governs dels països respectius emprenguessin accions polítiques decidides en pro de les llengües locals sinó perquè la gent que parlava alemany va ser literalment expulsada de casa seva. Un cop descartada la neteja ètnica, i també els cartells "Sigueu nets, parleu català" als lavabos públics de les ciutats, quines accions polítiques permetrien que la gent que prefereix comunicar-se en castellà al carrer deixés de fer-ho?
