D'equivocar-se així
La primera obligació d'un columnista de premsa hauria de ser comprovar la veracitat de les informacions que inclou dins els seus escrits: i ho dic en condicional perquè, en la majoria dels casos, aquesta obligació es negligeix. Sense anar més lluny, si un servidor hagués tingut la precaució elemental de no refiar-se de la memòria, que sempre és traïdora, i d'assegurar-se de la certesa del que escrivia, no hauria afirmat, ahir que és fresc, que l'autor de No mos fareu catalans , estudi just i necessari sobre l'anticatalanisme al País Valencià i les Balears, era obra d'Albert Balanzà. I no ho hauria afirmat perquè l'autor de No mos fareu catalans no és Albert Balanzà sinó Francesc Viadel, com enuncien amb eloqüència totes les fitxes bibliogràfiques consultables, i el mateix volum a la seva coberta, contracoberta i llom. Albert Balanzà és autor d'un altre llibre igualment recomanable, Boadella & cia.
, que relata la història del partit que gojosament comanda Albert Rivera, és a dir, Ciutadans-Partit per la Ciutadania. Podria adduir que el veïnatge ideològic entre el legalisme trampós de Ciutadans i l'anticatalanisme rupestre de l'extrema dreta valenciana i balear m'havien dut a confusió, però això no seria més que una excusa barata.
En argot especialitzat, una errada com aquesta rep el nom tècnic de cagada, i l'argument que tard o d'hora tothom en comet alguna no eximeix de l'imperatiu de demanar disculpes quan és un mateix qui la perpetra. Siguin demanades, doncs, als companys Viadel i Balanzà, i també als lectors benèvols, a qui de tota manera aprofito per demanar-los que recuperin la lectura tant de No mos fareu catalans com de Boadella & cia.
: tots dos llibres són molt útils per entendre, entre d'altres coses, els corrents de pensament que expliquen la deriva catalanòfoba del PP i la tebiesa, tan calculada com indigna, del PSOE en aquesta qüestió. Perquè els dos grans partits espanyols decideixin jugar la carta de la canya contra Catalunya, cal que abans aquesta opció hagi demostrat que és rendible electoralment, i per a això serveixen els partits i els moviments minoritaris que s'encarreguen de fer bullir l'olla pestífera de la xenofòbia: per actuar de laboratori d'idees que, com taronges, seran espremudes posteriorment en la contesa entre peperos i socialistes.
Ara bé, això no seria possible sense la participació necessària d'uns mitjans de comunicació, escrits i audiovisuals, que s'encarreguen de difondre els missatges que més convenen a cadascun dels bàndols en lliça. Això implica l'existència de columnistes que no tan sols s'equivoquen per descuit, sinó que ho fan a consciència i amb la finalitat d'afavorir uns interessos ben concrets. Em creuran si els dic que, d'aquests opinadors pèrfids, n'hi ha fins i tot a Catalunya? Ah, el títol de l'article és manllevat d'un memorable llibre de poemes d'Enric Casasses (i aquest cop no m'erro). Si poden, faran bé de regalar-se'l: quan l'opinió publicada falla, la veritat s'arrecera en la poesia.
