Cap aquí, cap al costat, cap (a) aquest costat
La caiguda de la a en les preposicions compostes fins a i cap a és un dels punts més vacil·lants de l'actual norma. Pel que fa a cap (a) , Fabra es limita a dir que la a cau davant els demostratius i alguns adverbis començats en a. Sorprèn en un gramàtic tan logicista que un criteri fonètic que depèn del context passi per davant de la coherència sintàctica. Si escrivim cap al costat sembla que seria lògic escriure cap a aquest costat , encara que la a no soni.
La norma que en la pràctica s'aplica és que la a cau davant els adverbis aquí, allí, allà i els que indiquen la direcció del moviment ( amunt, avall, endavant, enrere, endins, etc.), uns adverbis que és com si ja tinguessin la pre posició a dins. La caiguda, en aquests dos casos, la fa gairebé tothom però al DIEC ja hi trobem contradiccions: a l'entrada pronació "el palmell mira cap a dins i cap a enrere"; i, en canvi, la retroflexió "és una flexió cap enrere".
Si passem als demostratius, els dubtes augmenten. I el DIEC tampoc no ho té clar: a encaminar diu "cap a aquesta solució" i a gust "cap aquest conjunt de coses". I alguns llibres d'estil, com el de la Rovira i Virgili, aconsellen mantenir la a . La intuïció poc hi pot dir: la a no sona. Es tracta d'establir una convenció racional i seguir-la. Jo, en el cas dels demostratius, trobo més lògic mantenir la a . Ara com ara, però, cap dels dos usos es pot considerar incorrecte si no volem que també ho sigui el diccionari normatiu.
