Cangurs i ninots amunt i avall
"L lavors desenganxaven el primer cavall i el feien avançar, [...] un home cridava Amoun , i el cavall, avançant alguns metres, estirava de la cadena [...], un d'ells cridava llavors Abaïl !, el cavall reculava...". Aquest fragment és de la preciosa novel·la de Claude Simon El tramvia , en què l'autor evoca els seus dies d'estiueig a la infantesa, a la Catalunya Nord. El seu traductor, Joan Francesc Mira, es veu obligat a precisar, amb una certa perplexitat, en una nota a peu de pàgina: "Òbviament, amoun i abaïl són transcripcions aproximades dels mots originals amunt i avall , tal com els devia sentir el petit Claude Simon prop de Perpinyà". La nota conté una certa ironia, ja que no deixa de ser cridaner que un escriptor de l'alçada de Simon (premi Nobel de literatura) manifestara un desinterès tan evident pel català, i no es molestara en vigilar una mica l'ortografia. I per això aquell sonor abaïl , amb aquella dièresi conspícua (per no pronunciar abel , de la mateixa manera que escriuen paëlla , per a no dir pela ), i aquell macarrònic amoun , amb el diftong ou per no dir u (a la francesa).
Segurament, a Claude Simon no li passaria pel cap que aquells camperols que veremaven al sud del seu país parlaven una llengua tan antiga i respectable com la seua. El bellíssim relat de Simon té aquestes lletjors, que haurien d'haver estat esmenades per un editor competent. També la novel·la de Max Aub Jusep Torres Campalans , tan rica en contingut, tan agosarada en la seua concepció, grinyola des del primer moment: aquell Jusep resulta del tot inadmissible. Malgrat que l'autor ho intenta justificar: " Torres Campalans escribió siempre su nombre con u -Jusep, y no Josep, como lo pide su lengua-, basándose en el oído y su real gana; de acuerdo con su manera de ser. Respeté su empecinamiento ". I, tanmateix, Torres Campalans és un pintor catalanista radical, i ningú que estime la seua llengua és capaç de ser tan ruc.
Siga com siga, " basarse en el oído " té aquest riscs. Acabem fent el ridícul i escrivint abaïl . Tant Simon com Aub haurien d'haver estat més exigents amb els seus personatges. Però amb el català s'és més permissiu, perquè és una llengua sense poder. Però si ens deixàrem guiar per l'oïda, i per la real gana, hauríem d'escriure Clod Simon ... I què hauria dit el llorejat escriptor de veure escrit així el seu nom?
Amb l'arribada de les Falles s'esdevé el mateix. N'hi ha algunes que accepten que els rètols estiguen escrits en el valencià normatiu, però la majoria s'inclinen pel valencià d'oïda. Volen que aquells ninots parlen valencià-valencià, i no un valencià impostat, amb ortografia. La major part dels fallers parlen en castellà, però si parlaren valencià ho farien en el valencià dels ninots, d'això no n'hi ha cap dubte. Quan lligen dijous no ho entenen i si per ells fóra escriurien dichous . Com ho escriuria Simon (en realitat, ell ho faria a la francesa, dijoüs ). Tots els anys s'esdevé el mateix: el conflicte entre els fallers i els lingüistes, que inútilment malden per posar una mica de sentit comú. El poble no estima la llengua, i no li importa gota maltractar-la. I a força de no emprar-la cada vegada es produeix una diglòssia més important entre els fallers i els seus ninots. I així les coses, arribarà un dia que no els entendran.
Diuen que quan el capità James Cook va desembarcar en Botany Bay, va veure un cangur i va preguntar el nom d'aquell animal a un natiu. Aquest va dir "Kan Ghu Ru", que en la seua llengua volia dir "no l'entenc". El capità Cook va pensar que així es deia l'animal i aquest nom és el que se li ha quedat. De l' abaïl de Simon al Kan Ghu Ru de Cook tan sols n'hi ha un pas. De vegades, les llengües romanen en els topònims, en els noms de plantes i animals, sense que ningú conega ja el seu significat. Són llavors que mai no sabrem quina planta fan ni com floreixen. Altres colps la paraula ha desaparegut per complet i el seu lloc ha estat ocupat per la perplexitat. Rere tots aquest casos sempre hi ha el mateix: la ignorància i la manca de curiositat. Res més.
