Adelson versus Guardiola

Al segle XVIII la loteria estatal tot just s'acabava d'implantar. Voltaire, un filòsof tan intel·ligent com espavilat, va veure que el sistema tenia fissures. Es va associar amb un matemàtic, Condamine, i després d'algunes maniobres van guanyar una fortuna. (La proverbial expressió burleta de Voltaire potser ve d'aquí.)

Els jocs d'atzar són d'una naturalesa injusta i perversa. Quina és la seva essència? Drenar diners de molts perquè se'ls apropiïn molt pocs. I sense que hi operi cap mèrit, cap esforç, cap talent. I amb un afegit: són una mena de via individual i egoista cap a la salvació. En els països del Tercer Món proliferen les apostes, sigui amb naips sobre vellut o baralles de galls. Allà on l'estat social funciona el joc és irrellevant. Espanya continua sent uns dels països del món on més s'aposta, juntament amb les Filipines.

En la meva vida el joc m'ha atrapat dues vegades. La primera: quan treballava en una oficina. Tothom jugava a la loteria. La majoria no eren fervents partidaris dels jocs d'atzar, més aviat els sotmetia una mena de xantatge: "I si toca?" Podia fer dues coses: comprar loteria o intentar que s'imposés una pregunta infinitament més racional: "I si no toca?" Vaig acabar comprant loteria. La segona vegada va ser durant una època atònica, grisa, sense expectatives. La meva única distracció era passar el diumenge a la tarda amb la travessa a una mà i l'orella a la ràdio, escoltant un programa, horrorós, que es deia Carrusel deportivo .

És a dir, en el primer cas el joc actuava com a amenaça i mecanisme d'exclusió: "Si toca aquí tots serem rics menys tu, i a sobre ens en fotrem". En el segon, com a adaptació al fracàs. A Humphrey sempre li quedarà París, però si no ets Bogart t'hauràs de conformar amb una travessa pelada. Era molt depriment esperar l'odiós dilluns i saber que l'única cosa que te'n separava era una butlleta amb catorze creus. Recordo que un diumenge el locutor va cantar " ¡Gol en las Gaunas!" , i em vaig dir: "M'he de passar la vida pendent de les Gaunas, que on sé ni on són?" Durant molt de temps vaig creure que la majoria de la gent, oh tristesa, responia que sí. Vaig trigar massa a entendre, oh desolació, que no, que la majoria ni es feia mai la pregunta.

La loteria és una d'aquelles incongruències de la nostra societat que són a la vista de tothom i que tothom ignora. Absolutament tots els polítics catalans estan d'acord que les virtuts que hem de promoure són l'esforç, el sacrifici i la voluntat de superació. I al mateix temps ni un polític, ni un, ha qüestionat un sistema, els jocs d'atzar, que promouen valors tan radicalment oposats com la insolidaritat, l'avarícia i els diners ràpids, i a sobre les administracions públiques s'encarreguen de publicitar-la amb diners públics. Anys enrere es va anunciar la creació d'una unitat clínica per combatre la ludopatia. I la pregunta que un es fa és: ¿la sufraguen amb els impostos que provenen de les màquines escurabutxaques?

Com tothom sap les ideologies actuals es divideixen en tres grans grups: l'esquerra, amb una ètica excelsa que sempre defrauda; la conservadora, que defensa principis arcaics, i la liberal, que no en té. Històricament, esquerra i conservadorisme s'han oposat al joc, la qual cosa demostra que avui en dia només impera la tercera opció: tot s'hi val i campi qui pugui. El 1902 al Parlament argentí es va presentar una moció contra "aquesta xacra, la loteria nacional". Als anys 80 fins i tot un polític tan carismàtic com Jordi Pujol va tenir problemes perquè els seus democratacristians aprovessin la loteria catalana al Parlament. I el 2010 els nostàlgics del comunisme, a la Xina, es van indignar perquè les butlletes de la loteria duien la imatge de Confuci. El més irònic és que les butlletes lluïen grans frases del mestre oriental, estil: "Davant d'una possibilitat, per remota que sigui, el gran home hi veu un camí de rectitud; el petit home, beneficis".

¿Eurovegas deixarà molts beneficis? És possible. Però aquí m'agradaria recordar una anècdota d'un propietari de casinos, Camille Leblanc. En certa ocasió li van preguntar qui guanyava més, a les seves ruletes, si el vermell o el negre. Leblanc va contestar: " Qui gagne c'est toujours le blanc ". Saben per què als hotels dels casinos no es poden obrir les finestres? Perquè la gent no se suïcidi.

Tot és mentida. El nostre ordre de valors és una ficció, una imatge de nosaltres mateixos tan idealitzada com falsa. Ens omplim la boca amb Pep Guardiola, però a qui llepem el cul és a Sheldon Adelson.

Ah, me n'oblidava: Voltaire mai més va jugar a la loteria.