'Acudit', 'xiste', 'xisto' i Conor McPherson

Onze anys després que Manel Dueso la convertís en una obra de culte al Romea, La presa de Conor McPherson ha travessat el carrer Hospital de la mà de Ferran Utzet i s'ha ficat a la Biblioteca de Catalunya per fer-nos reviure una agredolça vetllada en un pub de la Irlanda rural . Qui entengui el teatre com un tros de vida sotragadorament humà, que no se la deixi escapar. Però si Jack, Brendan, Jim, Finbar i Valerie són tan propers i càlids és en bona part gràcies al traductor Joan Sellent, que els fa parlar en un català que ens crea la il·lusió de l'espontaneïtat i ens manté, dit en pa raules seves, en una "levitació expectant".

Però en un un cert moment Jack parla d'"explicar xistes" i una remor recorre la sala. Onze anys de contacte amb l'estàndard de ficció ens han can viat i han tenyit acudit de normalitat. Ara potser sobta més dir xiste . Qualsevol innovació, per elitista que sigui en origen, deixa de ser artifici quan triomfa en la convenció del que percebem com a normal.

I és que el col·loquial de ficció té molt de convenció. En el món real molts encara di em chiste , però en la ficció teatral ja esperem sentir acudit . L'evolució d'aquesta sensibilitat és un misteri i ens força a ser humils. L'Alcover-Moll diu que xiste és un castellanisme molt pitjor que xisto , però xisto ara sona d'abans de la guerra. La llengua és un riu que corre, i una traducció, fins i tot quan és recent i modèlica, no es mou d'una presa.