Els reptes de futur del mecenatge
El mecenatge a Catalunya ha de fer un recorregut a doble velocitat: s'ha de consolidar i ha d'innovar. Una nova via podria ser el diàleg més pròxim entre el sector privat, el públic i els mecenes particulars.
BARCELONALa crisi ha deixat la seva empremta en el panorama cultural més enllà de les retallades. Ara les primeres necessitats passen per davant de la cultura entre les prioritats de les grans empreses a l'hora de repartir els ajuts. A més, l'entusiasme que ha envoltat la cultura en les últimes dècades com a eina de transformació social i de cohesió també està en hores baixes, sosté l'experta en mecenatge Francesca Minguella. A aquesta disminució dels recursos i al canvi en els valors encara s'hi ha d'afegir la falta de tradició i el desconeixement del fenomen del mecenatge.
El patrocini privat de la cultura passa per un moment de canvi. Damunt la taula hi ha dues bases importants en joc: fer front a les vaques magres i treure més suc de l'intercanvi entre el sector privat i el públic. "Més que parlar de crisi, crec que hauríem de dir que el mecenatge no s'ha arribat a consolidar, que partim d'una realitat feble", afirma Mercedes Basso, directora de la Fundació Art i Mecenatge. Aquesta entitat va néixer el 2010 amb l'impuls de La Caixa i per difondre i estimular el mecenatge a l'Estat. Malgrat tot, afegeix, la crisi ha portat una cosa bona: la presa de consciència per part dels mecenes del fet que la seva aportació és molt valuosa. Minguella hi està d'acord: la filantropia individual s'ha convertit en la gran protagonista. I afegeix que el futur passa per un diàleg de molta proximitat entre el sector públic i les empreses privades.
Rigor, proximitat i flexibilitat
La crisi obliga a filar molt prim. Els empresaris volen treure el màxim rèdit de les seves aportacions. El festival Temporada Alta, que enguany celebra la vintena edició, n'és un bon exemple. Des de la primera edició compta amb un club del mecenatge format per empreses de Girona que col·laboren amb el festival amb aportacions econòmiques -comprant entrades al doble del preu de taquilla- o amb intercanvi de serveis. En l'edició del 2011, el club i altres patrons del festival han aportat 474.840 euros, prop d'un 20% del pressupost del festival. Al Palau de la Música, els 2,3 milions que han rebut dels patrocinadors representen el mateix percentatge del seu pressupost.
Al mateix temps que cal estimular i consolidar la participació dels mecenes, també cal posar-se al dia i innovar amb nous models. Entre les diferents formules de mecenatge, el Museu d'Art Contemporani de Barcelona està regit per un model, inspirat en l'anglosaxó, únic a l'Estat. La Fundació Macba, privada, presidida per Leopoldo Rodés, es fa càrrec d'adquirir les obres de la col·lecció permanent, de les quals segueix sent la propietària. L'Ajuntament de Barcelona i la Generalitat, les dues institucions públiques que donen suport al centre, paguen les despeses de manteniment de l'edifici i de personal. "Les empreses han retallat les aportacions, però no es desvinculen del museu", apunta Ainhoa Grandes, directora de mecenatge i comunicació de la Fundació. Ara més que mai, afegeix, ens hem de reinventar, treballar molt a mida de les marques, ser més flexibles i donar-los-hi més visibilitat. Una de les noves iniciatives que la Fundació organitza per engrescar els mecenes és Sortir del Macba. Aquesta activitat, nascuda fa dos anys, consisteix a visitar, per 270 euros, diverses col·leccions privades de Barcelona que per una nit obren les portes. Els diners recaptats van destinats a adquirir obres per al museu.
Segons el consultor cultural Xavier Fina, el futur del mecenatge passa també per un canvi en la cultura. "Els models que ens poden semblar nous, ja són vells", apunta. "Hi ha tota una generació de creadors d'entre 25 i 35 anys que han crescut sense subvencions, com els que han sorgit sota el paraigua del CCCB en els últims anys, que treballen en xarxa i assagen noves fórmules de mecenatge col·lectiu com el crowdfunding o el microfunding".
Millora de la llei del mecenatge
La llei del mecenatge espanyola està a la cua de les europees, per darrere del Regne Unit, els països nòrdics i França. En aquest sentit, Minguella posa un exemple força il·lustratiu: "Louis Vuitton i Loewe són dues marques que pertanyen al mateix grup de luxe. De les seves aportacions a la cultura, la marca francesa en podria desgravar un 85%; l'espanyola, com a màxim, un 35".
"La falta d'una bona llei és un dèficit dels governs dels últims trenta anys", afirma Ferran Mascarell. El conseller de Cultura es decanta per l'aplicació del model francès. Pel conseller de Cultura, el futur de la cultura passa per un model mixt, que no és ni l'anglosaxó -que depèn majoritàriament de fons privats- ni el que tenim ara, i afegeix que l'objectiu és assolir "una cultura pública forta, amb una notable participació del sector privat". El patrimoni i les arts visuals són els sectors més necessitats. "S'ha fet més feina en el camp de les arts en viu, en els festivals de música i en les arts escèniques, però l'àmbit patrimonial és el que té més assignatures pendents", afirma.
Ara com ara, recorda Fina, és poc probable que aquesta reforma entri en l'agenda política, ja que suposaria una disminució dels ingressos de l'Estat. Per Grandes i Basso, la reforma de la llei és vital: "És cert que representa menys ingressos per a l'Estat, però, a la llarga, l'estalvi que representa per a les arques públiques ho compensaria", sosté Grandes. Basso apunta que la fundació que dirigeix vol demostrar que el cost fiscal és més baix que els guanys que s'obtindran: patrimonials, d'internacionalització dels artistes i els que es derivarien del turisme cultural, reformant la llei i estimulant el mecenatge.