Pla Nualart, el senyor oxímoron
No cauré en l'elogi desmesurat de dir que treballar al costat -literalment al costat- d'Albert Pla Nualart és un privilegi i etcètera. Ho és, esclar. Però només diré que t'obliga a estar en constant alerta. És hipercrític amb tot, també amb el diari. I com que estem d'aniversari, ho aprofitaré per explicar alguna intimitat: hauria estat el perfecte Defensor del Lector, com inicialment vam preveure, però l'hem carregat de tanta feina que no dóna l'abast. Fer un article diari i dirigir l'equip de correcció no és poca cosa.
Com deia, el tinc al costat i contra el que podria semblar, amb l'Albert parlem poc de llengua. El seu terreny preferit és el de les idees, amb molta ideologia pel mig. Si algú va voler donar per mortes les ideologies, ell és la prova fefaent que tenen una mala salut de ferro. La seva pregunta preferida, sempre amarada d'un deix reptador, és: "I el diari, què en pensa d'això o d'allò?"
Tot això ho explico perquè l'Albert ha recollit al llibre Un tast de català (ed. Columna) els últims articles que va publicar a l'Avui i els primers de l'ARA. Sí, són sobre llengua, però rere el lingüista, ben camuflat, hi ha sempre l'opinador que hem anat descobrint darrerament de manera més explícita a través dels retrats i els conceptes de la pàgina dos.
L'Albert és un senyor oxímoron, una contradicció en els termes, però una contradicció extremadament creativa. O moltes contradiccions que sumades fan una gran coherència. Vegem-les: és un antiacadèmic investit de molta autoritat a força de picar pedra a la intempèrie de la premsa; és un lingüista que no es refia gens de la llengua (ni de ningú); és un convençut defensor de la idea d'igualtat que exerceix amb seguretat la seva diferència; té un fort pensament ideològic i tanmateix es dedica sistemàticament a desemmascarar la ideologia que s'amaga en les paraules; exerceix d'implacable pare lingüístic dels periodistes de l'ARA, uns fills que voldria que s'emancipessin ben aviat; és un agnòstic militant que defensa la cultura religiosa, però que mai diu amén a res; és un caràcter escèptic compromès a dir sempre la seva veritat, per incòmoda que sigui -sobretot quan parla de la salut del català-; és un poliglot que creu que el bilingüisme perjudica el català; és un atent vigilant contra la "invasió subtil" del castellà, del tot disposat, però, a acceptar certes assimilacions funcionals; defensa tant la simplicitat comunicativa com la genuïnitat expressiva... És, en fi, un observador intel·ligent i un dialèctic amant de la complexitat. I és un autèntic plaer llegir-lo.
