La unitat econòmica s'imposa a l'estat radial
BARCELONA"La ideologia ha condicionat els interessos econòmics", denuncia el catedràtic d'economia aplicada de la Universitat de València (UV) Vicent Soler, que lamenta que l'anticatalanisme "ha costat molts diners als valencians". El vell projecte de l'Espanya radial impulsat pels successius governs centrals ha pretès desconnectar Catalunya i el País Valencià i fer-ho passar tot per Madrid, amb certa connivència dels executius valencians que miraven amb recel els veïns del nord. Però a vegades l'economia no hi entén de política i, des d'una òptica més racional i buida de patriotismes, s'entesta a funcionar diferent. "Les societats catalana i valenciana han trobat el mercat comú al marge de l'Estat", afirma el professor de geografia de la UV Josep Vicent Boira, defensor que els dos territoris configuren una clara "regió econòmica".
La degana d'economia de la Universitat de Barcelona, Elisenda Paluzie, explica aquesta relació perquè els dos territoris conformen una "zona de continuïtat geogràfica i de fàcil comunicació", amb àrees urbanes continuades i infraestructures que les connecten, i una estructura econòmica comuna "basada en les petites i mitjanes empreses, un fort pes de la indústria i el turisme i una voluntat exportadora".
Una Commonwealth 'de facto'
Bona prova d'aquests vincles, com recorda Boira, és que "el principal client i proveïdor de Catalunya sempre ha estat el País Valencià, una fidelitat també recíproca". I hi afegeix més exemples: el trànsit entre Alacant i Barcelona en els últims 17 anys s'ha doblat en la majoria de trams, la línia d'Euromed Alacant-Barcelona és de les més utilitzades de l'Estat, i els ports de Barcelona i València són, igualment, els més importants. La unitat econòmica porta Boira a descriure una "Commonwealth catalanovalenciana no formal", amb problemes i potencialitats compartits. El trànsit en l'arc mediterrani, defensa, ve de més lluny que l'autopista AP-7 -construïda a instàncies dels EUA- i veu en la Via Augusta romana "una mena d'antecedent".
Tanmateix, els llaços econòmics han passat per diverses fases. A l'exposició regional valenciana del 1909 la presència externa més nodrida va ser la catalana, una mostra de la sintonia existent, tot i que la disparitat d'interessos entre les respectives burgesies les separava. Soler assenyala que els interessos proteccionistes catalans per protegir la pròpia indústria xocaven amb les aspiracions lliurecanvistes valencianes per exportar la seva producció agrícola.
A mitjans dels anys 20 empresaris com Ignasi Villalonga van buscar maneres de col·laborar, però l'acostament definitiu i natural és de fa mig segle, quan el pla d'estabilització del 1959 va alterar l'ordre facilitant la convergència d'interessos, en potenciar la industrialització valenciana i la internacionalització catalana. La cultura de l'emprenedor va arrelar al País Valencià i des de llavors les cambres de comerç catalana i valenciana han mantingut relacions fluïdes, amb l'intercanvi de matèries, productes, coneixements i professionals en un triangle que també inclou les Illes Balears.
Les potencialitats d'aquesta aliança, que entra en una nova fase, són moltes. Soler aposta per avançar cap a la diferenciació del producte i el valor afegit incrementant la dimensió i col·laboració de les empreses i amb una major complicitat dels respectius poders públics "sense paternalismes ni prepotències". En aquest sentit, Boira veu "imprescindible" el corredor mediterrani, un element clau per ser el port d'Europa. Segons Paluzie, existeix una posició "geoestratègiament molt favorable per orientar el comerç del nord d'Àfrica i el d'Àsia que ve del canal de Suez".
Caldria, per tant, que la política deixés de donar l'esquena a l'economia i vèncer recels. "Qualsevol alternativa a passar per Madrid dóna autonomia i permetria ballar la pròpia música i no la d'un altre", avisa Soler. I Paluzie té clar per què "hi ha les mateixes comunicacions que als 70": per por que "afavorint les relacions econòmiques s'afavoreixin les relacions polítiques".
