La independència segons Wikileaks
Al departament d'Estat nord-americà no se li escapa res. Ni les avaries dels trens de Rodalies del 2007, ni el retard en l'arribada de l'AVE a Barcelona, ni tan sols l'entrada de Joan Laporta a la política. Per tant, no és estrany que un dels assumptes estrella que l'ambaixada americana situa en l'agenda catalana sigui la hipotètica independència de Catalunya, que veuen llunyana i poc volguda. "Menys d'un terç dóna suport a la secessió, i aquest percentatge encara és més baix entre les elits econòmiques i polítiques del país", s'assevera en un cable de l'agost del 2008.
Aleshores, per què hi ha una pulsió creixent als partits catalans que consisteix a demanar més autonomia i, en alguns casos, directament la independència? "Tot i que la gran majoria no la vol, sí que és cert que els catalans volen més respecte per part de Madrid i que se'ls reconegui la importància dins d'Espanya en termes econòmics i productius", respon el document. Segons considera el redactor de l'informe, el govern espanyol ha pres bona nota d'aquesta demanda i ha iniciat una sèrie de passos per calmar els ànims: "El nou Estatut del 2006, que limita el poder de l'Estat en la regió, i la negociació d'un nou sistema de finançament -que fructificaria un any després del cable- en són dos dels exemples més clars", ponderen des de l'ambaixada. El cable no té en compte, per una simple qüestió temporal, la sentència del Tribunal Constitucional del juny del 2010, en bona mesura responsable del desplaçament del debat polític cap a la parcel·la sobiranista.
Més reconeixement
En essència, els Estats Units consideren que les reivindicacions catalanes són purament econòmiques, és a dir, centrades a rebre almenys el mateix del que s'aporta a l'Estat. La qüestió del dèficit fiscal de Madrid envers Catalunya també s'aborda en l'informe de l'agost del 2008: "Catalunya sempre dóna més del que rep de l'Estat, i és per això que tots els partits, excepte el PP, estan a favor de rebre més diners del govern central", apunta el cable. Segurament per això relativitza els referèndums per la independència que es van celebrar arreu de Catalunya entre el 2009 i el 2011: "Tenen un impacte simbòlic limitat", considera. Així ho explica després de fer una panoràmica dels congressos que van celebrar la majoria de partits catalans al llarg de la primavera del 2008.
Els encarregats de fer els informes no s'estalvien detalls i, ajudats per la premsa i pels seus col·laboradors, descriu amb precisió cartesiana cada conclave de cada partit. Del de CiU en destaca l'aposta que fa per la casa gran del catalanisme i el moviment que ha fet cap a l'autodeterminació -"sense parlar explícitament d'independència", diu el cable-, mentre que del PSC en remarca el seu "gir cap al centre" i la diferenciació, respecte del PSOE, en aspectes com l'eutanàsia i la relació amb l'Església. D'ERC en dibuixa un panorama intern conflictiu que desemboca amb l'elecció de Joan Puigcercós com a president en substitució de Josep-Lluís Carod-Rovira, i en el PP s'hi atura una bona estona per narrar el "convuls" congrés de què Alicia Sánchez-Camacho surt com a presidenta del partit a Catalunya. Una Sánchez-Camacho que, per cert, es va reunir amb representants de l'ambaixada, segons s'explica en un document de novembre del 2009. "És una persona clau perquè el PP sigui decisiu a Catalunya i perquè Rajoy arribi a la Moncloa el 2012", conclou, premonitòriament, el cable en què es parla d'ella.
Enrenou global
I amb la mateixa minuciositat que es parla de Catalunya, als 251.000 cables diplomàtics que Wikileaks va publicar íntegrament divendres es parla de qualsevol racó del món. El perquè de la publicació és un culebró digne d'una novel·la negra amb ingredients com ara un arxiu xifrat i una contrasenya secreta que es fa pública.
Però sigui el que sigui el que hagi precipitat la difusió massiva dels cables, han caigut crítiques a Wikileaks de tot arreu per haver revelat els noms i els cognoms d'informadors i confidents que els diaris que havien treballat amb Wikileaks s'havien encarregat de mantenir amagats. Una feina de mesos que ha quedat en un no res.
