"El bonisme és un desastre: ha substituït les idees per les consignes"

No opina, sentencia. Fidel a un caràcter que l'ha empès cap al pòdium de firmes influents, Pilar Rahola no s'arruga en el llibre La república islàmica d'Espanya , en el qual denuncia l'auge de l'islamisme radical a l'Estat. Una obra polèmica, perquè l'autora vincula el fonamentalisme a noms i cognoms. Em recorda que fa més d'una dècada que estudia el fenomen -a la seva biblioteca s'hi acumula documentació extensa- i puntualitza, amb èmfasi, que el treball no criminalitza l'islam. Després d'afegir al currículum el guardó Daniel Pearl Award 2010, Rahola no s'immuta perquè s'obri un debat delicat.

No l'acusaran de correcció política.

La correcció política és una forma de censura del pensament. És una manera de tapar boques, d'amagar debats i de menysprear idees. Jo no busco la correcció política. Busco fer-me les preguntes adequades i intentar trobar algunes respostes. I sobre el fenomen radical islàmic, ni fem les preguntes adequades ni volem saber-ne les respostes.

Diu que no ha escrit un llibre contra l'islam, però sí contra aquells que fan un mal ús de l'islam. No són pas una majoria?

En absolut. A Catalunya tenim un discurs bonista que considera que és el mateix l'imam que prega a Déu que l'imam que diu visca el màrtirs i visca el terrorisme. I tenim un discurs malista que diu que tots són dolents. A mi no em fan por ni els musulmans, ni l'Alcorà, ni Al·là. A mi em fan por aquells que, en nom de Déu o d'una religió, fanatitzen, esclavitzen i maten. És un llibre contra els que utilitzen l'islam com una ideologia radical. I el problema és que la minoria radical són milers. Que em diguin que, com a mínim, el 15% dels musulmans de Catalunya, i en tenim 400.000, no estan vinculats a organitzacions radicals. El problema no és ser alarmista, el problema és no voler saber que tenim un problema i no enfocar-lo.

Al llibre lamenta la impunitat amb què actua l'integrisme radical que vostè descriu.

El nostre país ha enviat suïcides que tenien carnet d'identitat, llibreta a La Caixa i estaven censats. Permetem als imams integristes catalans el que no permetríem a cap altra ideologia. És més, per molt que la immensa majoria de musulmans de Catalunya no siguin un problema, al contrari, formen part de la solució, la minoria radical és molt gran. Per tant, poca broma, perquè aquest tema és important.

Tan mal ens ha fet el bonisme?

És un desastre: ha substituït les idees per les consignes, els debats per les pancartes. Si davant d'un problema que és real, no actues amb arguments i solidesa intel·lectual, acaben actuant els demagogs feixistes. Això ho han après els francesos, ho saben els alemanys, en són conscients els holandesos i ho comencen a tenir molt clar els anglesos. Aquí encara no ens en hem assabentat.

N'està segura que el de França és el camí a seguir?

El llibre pretén obrir el debat francès a Espanya. A França, qui sobretot afronta l'amenaça del radicalisme amb molta claredat i valentia són dones musulmanes exiliades, que vénen de l'Iran o de Síria, i que han aixecat la veu d'una manera contundent. El debat francès l'hem d'exportar. N'hem de parlar obertament, sense por, sense ambigüitats, sense correcció política.

I cal començar pel vel integral?

Darrere del vel integral hi ha una misogínia malvada i perversa. Tinc molt clar, perquè ja no em prenen el pèl, que darrere d'un burca i un nicab sempre hi ha una ideologia radical que considera la dona només un ventre. Darrere del burca i el nicab hi ha socialització a la intolerància. Hem de ser combatius. No pararé fins que vegi una sessió plenària al Parlament debatent sobre el tema. Siguem un poble madur i fem-ho.

Parla de l'Àrabia Saudita i dels diners que serveixen per finançar mesquites a Espanya.

La utilització del petrodòlar per alimentar un mirada integrista i radical de l'islam per part d'algunes teocràcies fa molts anys que dura i és un fenomen molt seriós. Estan absolutament quantificats els milions de dòlars que utilitza l'Aràbia Saudita per imposar la mirada wahhabista i, per tant, salafista a tot el món, també a Espanya. Apel·lo a la intel·ligència de Noruega, que acaba de prohibir que l'Aràbia Saudita financi mesquites al seu país.

Denuncia que ni el Barça s'ha escapat d'aquesta amenaça, per l'acord amb la Fundació Qatar.

L'acord amb la Fundació Qatar és una derrota moral del Barça. Estic convençuda que la direcció del club només va veure el color dels diners quan va prendre aquesta decisió. Aliar-se amb una fundació que homenatja cada any un líder espiritual que es diu Yusuf al-Qaradaui, un home que creu en la mutilació genital i la lapidació, significa pervertir la samarreta del Barça.