ZYGMUNT BAUMAN: "La meritocràcia està greument ferida"

Esmorzar restringit de Zygmunt Bauman, 86 anys, amb quatre periodistes, els editors catalans (Arcàdia) i els organitzadors de Converses a la Pedrera . Una hora de respostes lúcides i molt sòlides de la qual surto entusiasmat per la claredat d'idees i alarmat perquè les idees són clares però el present que dibuixa, espès. Les resumeixo en onze blocs. Amb tots vostès, i sense interrupcions, un sociòleg que no fa prediccions però les encerta.

1. El futur no existeix, només prediem el passat

La futurologia és la gran estafa de l'era contemporània. El futur no existeix, perquè quan ho fa passa a ser present, o sigui que la futurologia és la ciència del no-res. Quan donava classes i volia animar o distreure els estudiants els repartia llibres de futurologia de vint anys enrere, i ens fèiem un tip de riure. Un mestre em va advertir: no facis mai prediccions, i encara menys de futur. Els sociòlegs només podem predir el passat, explicar per què ha passat una cosa i fins i tot demostrar que era inevitable que passés, però ha d'haver ocorregut.

2. La modernitat líquida s'escampa i es generalitza

La modernitat líquida ha anat més lluny del que jo pensava, estic sorprès de com s'ha estès i generalitzat en deu anys. L'estat líquid no era cap novetat, fondre's per tornar-se a fer sòlid era la manera d'avançar cap a la modernitat, els sòlids més fràgils es feien líquids, però de manera transitòria per solidificar-se encara més. El que vaig dir fa una dècada és que s'instal·laven en l'estat líquid. Cada cop queden menys illes d'estabilitat, i cada cop són més fràgils. La gent té por dels compromisos, triga a casar-se, els estudiants triguen a decidir de què treballaran. Ho ajornen perquè no creuen en l'estabilitat de cap professió. No ens agrada la solidesa. Si algú digués ara que vol fer una catedral gòtica el tancarien en un manicomi.

3. Et desitjo fins que n'aparegui un altre

La societat de consum triomfant té un patró: la fidelitat mentre duri la satisfacció. Vull aquest iPhone fins que vulgui el següent i llenci aquest, et desitjo fins que n'aparegui un altre. Anem entrant i sortint d'aliances de manera permanent. És una bola de neu: com que creiem que tot és fràgil no invertim en acords ni relacions a llarg termini, i per tant fem que les relacions siguin, en efecte, fràgils. Tot és interí, provisional fins a la propera novetat. És una resposta racional, seria estrany que agaféssim grans compromisos quan sabem que no es podran complir.

4. Nosaltres vivim molt més que el nostre món

Pascal estava desesperat perquè veia que la seva vida individual no era res comparada amb l'eternitat. Ara ha crescut l'esperança de vida dels homes i s'ha escurçat la durada de tota la resta, la nostra vida és més llarga que tot el que ens envolta, veiem néixer i morir el nostre entorn. Els joves saben que les condicions canviaran, les feines canviaran i ells encara seran aquí.

5. El divorci del poder i la política

Hi ha un divorci entre el poder (habilitat de fer coses) i la política (l'habilitat de decidir què cal fer). Abans l'estat nació concentrava les dues coses, es podia discutir, però un cop decidit, ningú no qüestionava que l'estat ho executés. Ara la política decideix però ha d'esperar la reacció dels mercats. Merkel i Sarkozy arriben a un acord, ho anuncien però no estan segurs de si ho podran implementar, estan pendents el cap de setmana de com respondran dilluns els mercats. Les aliances que fan els governs són puntuals, cap organisme creu en acords a llarg termini, els governs gestionen crisis sempre amb urgències. No existeixen organismes capaços de fer les coses de manera ètica i eficient.

6. La sobirania zombi no té res a fer en el món global

El poder real que determina les nostres forces, el de l'economia, ja és global, però el poder polític encara és local. Hi ha una dessincronització, cap òrgan global pot fer un control. Hem anat massa lluny, el poder real està fora de l'abast dels governs, és naïf pensar que els estats nació podran determinar el futur, hem de crear l'equivalent de l'estat nació a escala global, amb democràcia representativa, capacitat legislativa, legitimitat en l'opinió pública. La sobirania és un concepte zombi, està morta però fa veure que és viva, cap estat sobirà pot fer el que vol en aquests moments. Les últimes falses solideses són els règims autoritaris, però son fortaleses que van caient.

7. Cameron: mentider, antieuropeu, sense amics

La Gran Bretanya fora d'Europa no té possibilitat de sobreviure econòmicament. No pot controlar les conseqüències de les seves accions. Cameron va mentir, no va actuar per l'interès de la Gran Bretanya sinó pels dels tories . És clarament antieuropeu. Thatcher i Major eren molt diferents, eren euroescèptics però van entendre que, encara que fos per utilitzar Europa pel seu benefici, no podien deixar la Unió Europea. Major fins i tot es va fer amic de Khol, que li va permetre no entrar a l'euro. Cameron està sol, no té amics, i els interessos britànics estan en perill. Europa en surt reforçada perquè la Gran Bretanya era un factor que alterava, que molestava.

8. Incertesa: et canvien les regles a mitja partida

Hi ha dos valors, la solidaritat i la confiança, escassos i allunyats de les institucions, molt deficitaris en aquests moments. La incertesa és greu perquè les normes no funcionen, cap organisme és capaç de garantir-les. No és només que no sé com acabarà la partida, és que a mitja partida em canvien les regles de joc. Som en un interregne, molt semblant al de Roma quan va morir Ròmul, que havia governat 38 anys: hi havia por i tremolors. Les velles maneres de fer les coses no funcionen i les noves encara no estan inventades.

9. El mercat crea problemes que no sap resoldre

Adam Smith va dir que actuàvem amb poca informació i coordinació, però el mercat acabava posant ordre. S'ha demostrat que el mercat no és savi, i que és capaç de crear uns problemes que no sabrà resoldre. Un altre concepte fort que ha caigut. I té conseqüències, un impacte psicològic fort. Si fóssim conseqüents ni tan sols estalviaríem els diners: per què no aplicar el carpe diem ?

10. Adéu a la meritocràcia, la loteria com a alternativa

Les societats són desiguals però en els últims 200 anys crèiem en la meritocràcia, havíem cregut tenir una via per corregir el mal de la desigualtat de classes, que no tot depengués de si naixies en el barri equivocat. La meritocràcia ho reparava, estudiar et podia fer progressar, però aquesta faula que amb esforç i talent i determinació potser te'n sorties ja no és així. Quan la meitat de joves són a l'atur, quan una llicenciatura també et pot conduir a fer treballs porqueria, la meritocràcia queda greument ferida.

11. Les revoltes les fan els frustrats en les expectatives

Si fem l'analogia amb altres èpoques, les grans revolucions no les han fet els pobres, les han fet gent frustrada en les seves legítimes expectatives. Comencem a acumular gent que ha anat a bones universitats, ha treballat molt i s'ha quedat encallada. Costarà aplacar l'enrabiada d'aquests frustrats. Als Estats Units quan els denuncies això et volen contradir amb èxits recents com el de Zuckerberg creant Facebook, o el model Steve Jobs i Apple. Gent que ha abandonat les universitats i han triomfat. Però només són premis de consolació perquè són casos excepcionals, és com aconsellar-te que en lloc de creure en un sistema meritocràtic i just et compris un número de loteria.