Stewart King: "Fa segles que la cultura espanyola vol colonitzar la catalana"

Acaba de signar un conveni de col·laboració entre l'Institut Ramon Llull i la Universitat de Monash per fer-hi estudis de català, una llengua que coneix a la perfecció. Alumne a Austràlia de Robert Archer, un eminent estudiós d'Ausiàs March, també ha estudiat a Barcelona.

Com comença el teu interès pel català?

A través del castellà, primer; després vaig descobrir que els meus amics espanyols en realitat eren catalans. Els preguntava coses sobre Espanya i deien: "Sobre Espanya no ho sabem, però sobre Catalunya sí". I jo deia: "Catalunya? Què és això?", perquè no sabia que existia.

A la teva tesi doctoral dius que la literatura catalana no és només en català.

Els escriptors de Catalunya, tant si escriuen en català com en castellà, fan literatura catalana si poden articular un sentit de catalanitat en les seves obres. En la majoria de casos la literatura catalana d'expressió castellana és molt diferent de la literatura castellana d'altres parts de l'estat espanyol.

Però el català és el senyal d'identitat bàsic de la cultura catalana. Si treus aquest element de la literatura, què en queda?

En comptes de parlar de la identitat catalana, prefereixo parlar d'identitats catalanes, perquè la gent expressa la seva identitat de maneres diferents, en moments diferents. La llengua és molt important, però no és l'única cosa. En lloc de parlar d'identitat, una cosa que suposadament ja existeix, parlo d'identificació. Ens identifiquem els uns amb els altres i això estableix una identitat col·lectiva entre les persones.

També analitzes la relació entre la cultura catalana i la castellana en termes de colonialisme.

Des del Decret de Nova Planta s'ha produït una colonització de la cultura castellana sobre la catalana. La teoria que desenvolupo és la idea del colonialisme intern, i dic que la formació de l'estat nació espanyol està basada en la imposició, per part dels governs successius, de la cultura i de la llengua castellanes. I han intentat convertir a tothom en un tipus d'espanyol homogeni, en lloc de reconèixer la diferència cultural.

La típica cultura imperialista, doncs: França també ho ha fet.

I els anglesos. Per això, en lloc de veure els escriptors catalans que escriuen en castellà com el resultat magnífic del colonialisme espanyol, com va dir M. Aurèlia Capmany, jo els veig moltes vegades com les víctimes, perquè han perdut la capacitat d'escriure en català, o mai van tenir l'oportunitat de fer-ho, per raons històriques. Això és una mica trist. No tots, eh! Alguns eren uns fatxes que deunidó!

És una manera interessant de veure-ho.

I té alguna cosa a veure amb ser australià. Jo parlo anglès, però no sóc anglès. La manera d'utilitzar una llengua també pot ser una manera d'establir una identitat.

I què me'n dius dels autors que han estat educats en català i trien escriure en castellà? Aquests ja no són tan víctimes.

És que hi ha un situació una mica difícil amb la tria de la llengua literària. Juan Marsé deia que tot i que ell parlava en català a casa i al carrer, totes les seves lectures eren en castellà. I quan ell escrivia volia imitar el que havia llegit. La majoria de joves catalans trien la traducció castellana d'un llibre per sobre de la catalana. Això és un problema per al futur de la literatura en català.

Quines conseqüències té haver viscut en una cultura colonitzada?

En aquest aspecte, Catalunya té relació amb Austràlia, que també és un país petit en població, 22 milions de persones, però hi ha una sensació que la nostra cultura no està a l'altura de la cultura britànica o nord-americana. Per això de vegades no es critica tant els autors australians com als anglesos. Però no crec que els catalans hagin de preocupar-se gaire per la seva cultura, perquè hi ha molts bons escriptors catalans. El problema és que és difícil sortir a fora, sobretot al mercat anglosaxó.

Més conseqüències?

Un cert victimisme, la sensació que s'han d'aixecar murs per defensar-se dels atacs dels altres. I fins a cert punt és normal. No sé si va ser Jaume Fuster qui deia que si sou victimistes és perquè heu estat víctimes.

Què més?

Òbviament, la qüestió de la llengua. Un dels debats més intensos des del retorn de la democràcia ha estat l'ensenyament de l'idioma. Per respondre a segles de colonialisme, s'ha de practicar un tipus de discriminació positiva a favor del català.

El nou ministre d'Educació ja ha dit que farà l'impossible per garantir que les famílies que així ho volen puguin educar els seus fills en castellà a Catalunya.

Entenc l'actitud de les famílies fins a cert punt, però han de respectar el fet que viuen en un país amb una altra llengua, i han d'entendre que també l'han de dominar, perquè és una part de la realitat. Conec immigrants que aprenen català perquè s'adonen que és part de l'experiència de viure aquí i una manera de formar part de la comunitat. I això és molt important.