Ricard Torrents: "No sabem transmetre la nostra pròpia cultura"

M'expliquen que Torrents ha estudiat sense parar des dels 10 anys, i que ha traduït de l'hebreu, del grec i Hölderlin i Hesse de l'alemany. Espero trobar-me amb un intel·lectual a qui la relació continuada amb els llibres ha restat habilitats socials. Però és tot el contrari: riu, es fa entenedor i parla de Verdaguer amb una passió contagiosa.

No sé per on començar, perquè ha tocat moltes coses amb profunditat. Josep M. Terricabras el defineix com un intel·lectual. Ho és?

Sí, encara que no m'hi sento còmode.

Per què?

Perquè s'ha devaluat molt el terme. L'intel·lectual és el que es guanya la vida amb l'intel·lecte, però amb connotacions afegides: és independent, lliure i moralment ambiciós.

I tot això ja no hi és, ara?

L'intel·lectual que té tribuna sovint és un opinador, que no és el mateix. Hi ha molta gent que es veu obligada a opinar sense prou preparació. Quan vas a una tertúlia, no pots dir "no opino", perquè et renyen, t'hi han fet anar per a allò. I l'intel·lectual ha adoptat formes dogmàtiques de mandarí, al servei d'una ideologia que sovint s'acaba al darrere d'un partit i no al servei de les idees.

I vostè al servei de què ha posat la seva feina com a intel·lectual?

Al servei de la universitat. Considero que la cosa més sòlida que he construït és la Universitat de Vic, que va ser suprimida per Felip V el 1714. Vaig liderar un equip que va reinstaurar la universitat, invocant la necessitat de fer de la universitat un instrument d'influència sobre la societat i de restaurar la universitat catalana; perquè aquí hi havia la universitat espanyola, i encara hi és.

Què vol dir?

La matriu de la universitat és espanyola. La universitat lliure que jo he defensat és la universitat lliure dels pressupostos i dels cossos de funcionaris de l'Estat. Mentre no hi hagi estat propi, la universitat ha de ser lliure, en el sentit que si l'Estat hi fa aportacions ha de ser pels mèrits científics, no per controlar ideològicament aquella institució.

I què passa si tenim una universitat espanyolitzada?

La mediocritat. La universitat espanyola té algunes figures aïllades, però no forma generacions d'estudiants ni científics, no té cap tradició. I és la desnacionalització: la peça essencial de la nació cultural és la universitat, la que assegura la transmissió del coneixement, i aquí el coneixement sobre Catalunya no es transmet. La història l'escriuen els vencedors, però és que aquí l'han escrit els vençuts com a vençuts.

M'han dit que les seves tres passions són la universitat -ja n'hem parlat-, els llibres i Jacint Verdaguer.

Jo havia odiat i menyspreat Verdaguer, però em vaig adonar que era el nostre poeta romàntic i hi vaig voler aprofundir. Representa molt bé la Renaixença: es proposa retornar al seu nivell la llengua i la literatura; sent l'opressió d'una cultura superior, la castellana, que admirava, però que era justament el que sentia que l'oprimia. A més, fa una evolució social molt interessant perquè es revolta contra el poder i escriu En defensa pròpia , els millors articles periodístics escrits al XIX.

Li confesso que per a mi Verdaguer és un capítol avorrit d'un llibre de literatura catalana de tercer de BUP. He dit una heretgia?

No, no. El problema és que no sabem transmetre la nostra pròpia cultura. La presència de la cultura castellana és molt gran. I justament la universitat és la responsable d'això, que mai no es va prendre seriosament la formació dels professors, que van ser els que després van anar als instituts. Ha faltat la transmissió que assegura la circularitat d'una cultura nacional.

Vostè va entrar al seminari amb només deu anys. Ara ho veiem molt estrany, però abans era força comú.

Un oncle va dir de mi: "Aquest nen portarà ulleres i estudiarà". I la mare, que el tenia en molta veneració, em va enviar al seminari. Jo vaig néixer el 37, en un poble amb l'església tancada, on van matar el capellà: em van batejar la mare i la llevadora. El pare era al bosc per no anar a la guerra. Ma mare tenia por i va agafar les cinc criatures que tenia i a mi, que em portava a la panxa, i va anar a peu a casa dels seus pares, de Folgueroles a Salt.

Parli'm de la seva tercera passió, els llibres.

Són la materialització de la cultura, del pensament. El llibre és l'artefacte per excel·lència de l'activitat mental dels humans, a banda de la parla. Però en el llibre es condensa aquesta activitat d'una manera única i privilegiada. Si donem a la cultura un valor just, la cultura comença amb l'escriptura.

Quin ha estat el seu èxit més important?

La restauració de la Universitat de Vic.

I el seu fracàs més gran?

No haver aconseguit cap obra de creació literària.

Què li fa por?

No ser prou valent. No tenir fortalesa davant la vida. És a dir, l'única cosa que em fa por sóc jo mateix. De fora, no em fa por res.