Montserrat Tura: La cuirassa de la supervivent
Ha desaprès les fragilitats de dona i mare. Ara té la pell gruixuda però rasca quan acarona. S'ha exigit tant que, volent ser suau, li surt una severitat que fa tremolar becaris. És com si hagués passat per un camp de concentració i la lleialtat als que hi va deixar no li permetés un minut de frivolitat.
Mai s'ha tret de sobre la gravetat d'internista d'urgències que ha de comunicar la mort d'un fill. Envoltar- se de dolor tan jove, la fa solemne i tràgica com una heroïna de Bertolt Brecht, i li posa molt difícil trobar el registre en el hi-hi-ha-ha televisiu.
La seva veu és un baix continu institucional i una mica fúnebre. Parla un català de sonores impossibles -de cosos i posisions- , on als quasis i als milers la u i la erra sonen.
La mou l'ambició de donar sentit al sacrifici dels seus per uns ideals. Ni ella té clar si en el que entén com a deure també hi ha supèrbia. Els que la coneixen de prop saben que fa el que pot i més. Els que la miren de lluny agrairien que en tanta rectitud hi hagués alguna corba.
Tenir una alta missió no ajuda gaire a ser flexible. Dins el PSC, és un trumfo que va per lliure i s'avé poc a les mitges tintes.
El mateix que li ha donat força i vocació per ser política i n'ha fet una alcaldessa modèlica també l'ha anat convertint en una outsider que sí, potser val molt, però està mas sa il·luminada per cohesionar un partit.
