L'independentisme català viu partit entre dos mons

Politòleg i 'controller' de l'araGairebé un any després de la gran manifestació del 10-J contra la retallada a l'Estatut, que es va convertir en un gran clam independentista, coneixíem el primer baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió que pregunta pel sentit del vot dels ciutadans en un hipotètic referèndum d'independència. El nou director del CEO corregeix així una anomalia i pregunta de manera clara per un dels temes polítics més rellevants a Catalunya. I els resultats són contundents: un 42,9% d'enquestats declaren que votarien a favor de la independència, per un 28% que hi votaria en contra i un 21% que no votaria.

L'evidència del fort creixement del suport social a la independència els últims anys suscita, una vegada i una altra, la mateixa pregunta: com és possible que els partits independentistes només recollissin -en conjunt- poc més de l'11% del vot a les darreres eleccions al Parlament? Si el grup majoritari de la població catalana, a dia d'avui, declara que votaria sí a la independència, per què només un de cada deu diputats catalans pertanyen a una formació explícitament independentista?

Una hipòtesi errònia

Una hipòtesi força estesa atribueix aquesta paradoxa a la manca d'unitat de les formacions independentistes i, en segon terme, al component esquerranós d'Esquerra Republicana de Catalunya. La conclusió és sempre la mateixa: un front explícitament independentista unitari que no es posicioni en l'eix esquerra-dreta podria aplegar molts més vots i potser, fins i tot, esdevenir la primera força al Parlament de Catalunya. De fet, era la hipòtesi central en els orígens de Reagrupament i de Solidaritat Catalana.

Però és una hipòtesi equivocada. En primer lloc, perquè es parteix de la incomprensió dels mecanismes que porten els ciutadans a decidir el vot. Poca gent vota només per un tema: a banda de les qüestions nacionals, hom té en compte les qüestions socials i econòmiques, la gestió del govern sortint o la imatge i confiança que li inspiren els diversos candidats, entre altres factors. Si mirem a altres països, són poques les ocasions en què partits monotemàtics hagin resultat majoritaris. Esperar una translació automàtica del suport social a la independència en vots a partits independentistes és, si més no, naïf.

En segon lloc, és una idea errònia perquè descansa sobre una lectura superficial de les enquestes. Veient les xifres del CEO, hi ha qui s'imagina un 43% d'independentistes de pedra picada, que tenen aquesta qüestió al capdamunt de les seves prioritats polítiques i faran el que calgui per aconseguir-ho. Però la realitat és ben lluny d'això. Hi ha un segment majoritari de la població que vol la independència, és cert. I això és molt important. Però no és un bloc compacte, i internament varia tant en la intensitat de les seves posicions independentistes com en la rellevància que hi donen.

Independentistes federalistes

De fet, quan es demana als enquestats quina articulació de Catalunya amb Espanya prefereixen i se'ls ofereixen quatre opcions (regió, comunitat autònoma, estat federal i independència), un 40% dels independentistes es decanten per opcions diferents de la independència (bàsicament, l'estat federal). Això ens permet establir una primera distinció entre un nucli dur independentista i un segment de partidaris de la independència als qui una alternativa federal els estaria bé. O dit d'una altra manera: hi ha independentistes en qualsevol circumstància (un 25%) i federalistes que, en el context actual, votarien a favor de la independència (un 18%).

Aquests dos grups, a més, tenen un perfil diferenciat en moltes qüestions. Per exemple, en el comportament electoral. En tots dos (però sobretot en el sector més tou ) el vot a CiU és majoritari com ho és, si no comptem l'abstenció, entre els contraris a la independència o els indiferents. Però mentre que un de cada tres dels independentistes més convençuts va votar un partit explícitament independentista al novembre, aquesta xifra baixa fins al 9% entre els que acceptarien una altra articulació amb Espanya. En aquest darrer grup, un 22% vota PSC o ICV-EUiA i entre el nucli dur independentista aquesta és l'opció només d'un 9%.

Els dos grups de partidaris de la independència també són diferents en el perfil identitari i ideològic. Mentre dins el grup estrictament independentista hi predominen clarament els que es senten només catalans, entre els federalistes que votarien a favor de la independència hi ha una clara majoria que se sent més catalana que espanyola. Possiblement per això, entre aquests darrers hi tenen menys pes les raons identitàries i més les de caire pragmàtic.

Ideològicament, els independentistes convençuts tenen un perfil més d'esquerres. També, per cert, són més joves (un de cada tres té menys de 35 anys, per un 19% entre l'altre grup) i hi predominen més els que tenen els dos pares nascuts a Catalunya.

El 25% de pedra picada

Quina conclusió en podem extreure, doncs? Sabem que hi ha una part de la societat catalana que donaria suport a la independència pràcticament en qualsevol situació. A manca de dades més precises els podem xifrar en un 25%. Una xifra semblant als que s'hi oposarien de totes totes. Entre aquests dos grups, hi ha, per una banda, un grup abstencionista que no té (o no declara) una posició definida sobre el tema i, per una altra, un ampli grup que, en les circumstàncies actuals, hi votaria a favor però també podria acceptar una hipòtesi federal, per exemple. Són els frustrats pel tancament en banda de les institucions espanyoles. És a aquest sector (i als abstencionistes) a qui s'hauria de dirigir una estratègia sobiranista intel·ligent.

Un sector social que, presumiblement, tindria molt en compte els costos de la independència a l'hora de prendre la decisió. Quines serien les conseqüències econòmiques? Què passaria amb l'encaix de Catalunya a la UE? Com es gestionarien les tensions socials internes i les previsibles represàlies espanyoles? Són qüestions que a l'independentisme més abrandat li poden semblar irrellevants, però previsiblement és en la resposta que s'hi doni on es juga el futur i la viabilitat del projecte independentista.