Líbia era un pol d'atracció d'immigrants
Aferrat al poder, Muammar al-Gaddafi amenaça Europa amb una imminent invasió d'immigrants de l'Àfrica subsahariana si el destronen. Durant dècades ha mantingut que el seu règim era un fre per a la immigració clandestina cap a Europa per signar substanciosos acords de cooperació i defensa. Però què hi ha de veritat en aquest pretès paper de tap de Líbia com a avançada de la fortalesa europea davant dels joves que fugen de la misèria africana? Els experts en moviments migratoris internacionals afirmen que tot és aparença: Líbia importa des de fa tres dècades mà d'obra africana, però per les seves pròpies necessitats. Els africans que intenten el somni europeu ho fan pel Marroc o Algèria (abans també des de la costa del Senegal), i els que emigren a Líbia ho fan per trobar feina allà, no per usar-la de pont cap al benestar del nord. Les fonts varien: s'estima que al país hi ha entre 2 i 2,5 milions de treballadors immigrants, la majoria subsaharians (txadians, nigerians, gambians, i ghanesos), magribins (egipcis, tunisians i algerians) i una llarga llista de nacionalitats asiàtiques (xinesos, bengalins, vietnamites, filipins, tailandesos...). Els immigrats són entre el 25 i el 30% de la població.
Idali, un jove gambià, va arribar dimecres a Ras Ajdir, la frontera de Líbia amb Tunísia, fugint de la guerra. Exhaust, havia recorregut a peu uns 90 quilòmetres des de la ciutat de Zaouia, on treballava de mecànic des de feia cinc anys. Amb ell portava el seu bé més preat: la caixa d'eines, pesada i pulcrament endreçada. "És tot el que tinc per guanyar-me la vida". Demanava un mòbil per trucar a casa: " Mama, I am good, I am in Tunisia". És un dels 95.000 que han passat pel pas fronterer des de l'inici de les protestes contra Gaddafi. Gairebé tots homes de 20 a 40 anys, que guanyaven sous de 300 a 600 dòlars, amb què mantenien les seves famílies.
Gaddafi explota la por d'Europa
L'estructura de l'economia líbia és la de totes les potències petrolieres: una població local que viu fonamentalment del funcionariat i del petroli (indústria que concentra els treballadors qualificats, també els europeus, que en aquesta crisi han estat ràpidament repatriats, amb vols especials i operacions militars de rescat) i centenars de milers d'immigrants que fan la feina bruta: la construcció, els serveis, les empreses auxiliars del petroli... "Gaddafi ha explotat la por d'Europa a una invasió africana per postular-se com un aliat en l'anomenada lluita contra la immigració il·legal, i amb això ha guanyat milers de milions de dòlars en acords bilaterals i s'ha fet respectar, però, de fet, Líbia era un país importador d'immigració per dret propi", apunta Hein de Haas, investigador de l'Institut de Migracions Internacionals de la Universitat d'Oxford. De fet, la dèria europea per blindar la frontera del sud no es pot justificar amb dades, tenint en compte que només representa entre l'1 i el 2% de la immigració total que arriba.
Els subsaharians són els més vulnerables en aquesta història i tots els seus relats s'assemblen. "Quan veu un negre, la gent de l'oposició es pensa que és un mercenari de Gaddafi". "El dia 17 ens van venir a cremar la casa" explicava Samuel, un treballador de la construcció ghanès, que feia tres anys que vivia a la ciutat de Zuara. Va fugir cap al desert, sol. "Trucava als meus amics i em deien que no tornés, que fugís cap a Tunísia". Va arribar sis dies després a la frontera. A Líbia ja s'havien donat episodis de racisme: el 2000 hi va haver una onada d'atacs amb desenes de morts, després d'una campanya del règim que responsabilitzava els negres dels crims i la drogoaddicció. La contractació de mercenaris africans ha estat una maniobra macabra de Gaddafi, tenint en compte que al país hi ha pel cap baix un milió i mig de treballadors africans, que avui són al punt de mira, perquè els confonen amb mercenaris o perquè són simplement blanc fàcil per a les bandes, que els prenen tot el que tenen. "Hi ha un grup d'africans a l'aeroport de Trípoli, amagats: diuen que han vist cossos tallats en canal", explicava amb veu d'angoixa Simon Adams, un paleta gambià.
Repressió dins la repressió
Els tunisians i els egipcis també han estat víctimes d'una altra mena de repressió selectiva: Gaddafi els responsabilitza de ser els causants de tots els mals, després que les revolucions que van fer caure Ben Ali i Mubàrak s'hagin encomanat a Líbia. Mohamed, un lampista tunisià que feia quinze dies que vivia a Bengasi quan el va sorprendre la revolta, no podia contenir les llàgrimes en recordar la por que havia passat, tancat en un pis amb deu companys més, quan va sentir Saïf al-Islam, fill de Gaddafi, acusant-los. "Poc després un veí va trucar a la porta, i no sabíem què fer. Els meus amics no volien obrir, però jo el coneixia, i el vam deixar passar. Només venia a dir-nos que el poble libi estava molt orgullós del que havíem fet a Tunísia, i que ens protegiria, si calia, arriscant la seva vida".
