"L'endogàmia és el gran pecat de la universitat"

Al centre que dirigeix Joan Guinovart, l'Institut de Recerca Biomèdica de Barcelona (IRB), hi treballen científics de 38 països. Cada any rep 300 sol·licituds d'estudiants de tot el món que volen aconseguir una de les seves deu places de doctorat. Una realitat que xoca amb els seus records d'una Espanya "intel·lectualment molt trista", diu. Com a nen, a Tarragona, al Col·legi de La Salle amb els " hermanus " -remarca que cal dir " hermanus ", que germans són una altra cosa-, enmig d'aquella grisor, dos professors li van despertar la vocació científica: "L' hermanu Quilopondio, el professor de física -diu, rient- i el de química, que no era religiós i se li notava que havia passat per la universitat". Guinovart, nascut a Tarragona el 1947, recorda la seva militància al Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB), i la tancada del 1966, en què la policia no els deixava sortir. "Cap any vam estudiar el curs sencer". Va ser dels pocs que en aquella època va poder marxar als EUA a fer el doctorat. Va tornar amb plaça de professor a la Universitat de Barcelona. A la seva facultat va ser el primer que va fer la classe en català. Encara conserva l'esperit reivindicatiu, com a investigador, gestor i president de la COSCE, que reuneix les societats científiques i les reials societats de tot el país. No deixa de recordar al govern espanyol que, malgrat la crisi, invertir en recerca és una prioritat.

Com compagina la COSCE amb l'Institut de Recerca Biomèica?

Em suposa molta responsabilitat, però estic satisfet perquè avui la veu de la COSCE s'escolta. Cada any analitzem els pressupostos generals de l'Estat amb molt de rigor i hem aconseguit que les nostres xifres tinguin més credibilitat que les del ministeri. Sempre es queixen del que diem. Els demanem que si el que diem és incorrecte ens rectifiquin. I mai no ens han rectificat.

Es maquillen les xifres que el govern espanyol diu que dedica a recerca? Com es fa, això?

El pressupost que es dedica a recerca no només depèn del ministeri de Ciencia i Innovació. Hi ha partides molt importants que venen d'Indústria, de Salut i de Defensa. En el període 2007-2008 es va viure un increment general. El 2009 es va estabilitzar. I el 2010 va arribar la patacada, encara que no es volgués reconèixer com el pressupost havia arribat a disminuir. El pressupost global ha baixat un 7,38 %, si es tenen en compte totes aquestes partides.

Què passa quan la recerca depèn de canvis de govern, de fluctuacions del mercat i de la crisi?

Els projectes no poden dependre de conjuntures. Per això vam demanar el 2004 un pacte d'estat per la recerca. I encara l'estem esperant. A Catalunya, però, cal dir que hem tingut una situació de privilegi. En el seu moment, Mas-Collell va posar en marxa els centres de recerca, el programa ICREA. Va engegar una petita revolució a Catalunya.

Però si la crisi és tan brutal com ara, s'ha de retallar tot, no?

Cal que la recerca es retalli el mínim possible, perquè és el futur d'un país. I les retallades que s'apliquin han de ser asimètriques. No tots els centres tenen ni la mateixa importància ni la mateixa excel·lència. Cal mantenir els grups més productius. Ara no hi pot haver café para todos , cal protegir la recerca al màxim i que els diners que hi ha consolidin els projectes que mereixen ser consolidats. Si volem salvar-ho tot ho perdrem tot.

Cal pensar millor en què gastar?

Hi ha una part dels diners dedicats a recerca que no es gasten bé. I si tenim menys diners cal gastar-los millor. Per això caldria reorganitzar el sistema. Necessitem institucions de recerca més àgils, més flexibles, més efectives i que facin més bon ús dels recursos.

I que me'n diu de la recentment aprovada llei de la ciència?

La llei de la ciència és una oportunitat perduda de fer una llei valenta i moderna que permeti a Espanya fer un pas endavant. Continua apostant pel model rígid funcionarial, quan el que necessitem per créixer i generar recursos és un model basat en la contractació -no en el sistema d'oposicions i funcionariat- i en la competitivitat. Fa temps que apliquem noves fórmules de gestió en molts centres de Catalunya, del País Basc i a Madrid, i funcionen. Necessitem muntar mecanismes alternatius, que donin més oportunitats als joves, que els centres siguin més lliures però més responsables. Ara la gent gran pot ser molt valuosa en l'ensenyament, però bloqueja l'entrada dels joves. Estem malmetent l'energia dels nostres joves, els hauríem d'oferir independència i mitjans suficients.

L'amiguisme és un dels mals.

Això té un nom: endogàmia. L'endogàmia és el gran pecat de la universitat. Les normes antiendogàmiques són la base de la confiança dels centres nous. La recerca s'ha de basar en l'excel·lència i el talent.

El seu primer estudiant de doctorat va ser Joan Massagué, reconegut arreu del món. Hi deu haver molt de talent entre els sol·licitants de les seves places de doctorat.

Els bons estudiants volen anar als llocs amb bona atmosfera. Si no en tens de bons, tu no ets bo. Així és com es tiren endavant els bons projectes. Si algú té por d'estar en un entorn de bons, és que no és bo.