José Martí Gómez: "El més alarmant és l'apatia i la falta de rebel·lió de la gent"

Vostè ja ha viscut altres crisis.

Com aquesta, cap. Sóc del patronat d'Acció Solidària contra l'Atur, fundada l'any 1981 perquè hi havia un atur molt alt: va ser la primera que va donar microcrèdits i va funcionar. Ara estem desbordats, cal una acció urgent contra l'atur perquè, mentre l'austeritat continuï en aquest nivell, encara augmentarà. Fa dos anys vaig passar un mes fent un reportatge sobre entitats per a gent sense sostre i la situació era dramàtica. Ara és molt pitjor.

I cau en la pobresa gent inesperada.

A Arrels va venir un tio i em va dir: "No em recordes? Jo treballava amb tu a El Correu Català , jo era el cap de relacions públiques". Vaig quedar tocat. Si a Barcelona un dia paressin la Creu Roja i Càritas i tanquessin les parròquies de base que donen assistència, hi hauria un caos absolut. Una doctora que porta un grup d'alcohòlics i fa una tasca enorme em deia que persones que havia rehabilitat ara tornen a ser al carrer sense feina i sense res.

Anirà a més?

Als Estats Units ja hi ha gent que agafa esquirols dels parcs per fer caldo, i abans els agafaven per donar-los menjar. Això conviu amb aquesta societat de l'autoajuda, a sobre has d'aguantar que et diguin: "Si vostè ha perdut la feina, no es preocupi perquè ara podrà fer coses que abans no podia fer..."

Creu que ens en sortirem?

Algun dia esclatarà alguna cosa. El més alarmant és l'apatia, la falta de rebel·lió, l'acolloniment, perquè cada dia bombardegen amb noves mesures d'austeritat. La culpa la tenen els partits polítics, que quan va arribar la democràcia es van distanciar de les masses socials: la militància s'ha diluït i els partits gestionen una burocràcia interna cada cop més mediocre.

I la crisi d'Europa?

Sóc europeista, però la unió econòmica sense la unió política és molt difícil. Una vegada vaig sentir un eurodiputat que deia: "D'europeistes partidaris de Schengen de debò només hi ha les cadenes mafioses, perquè els permet passar per tots els països sense control".

I el periodisme, com està?

És un reflex de la societat. La societat és gris, està en crisi, la gent deixa de comprar diaris, se'n va a les coses gratuïtes, se'n va a internet. Jo encara crec en el diari de paper.

Vaig llegir que havia cregut que el periodisme era el millor ofici, però que ara ja no ho creu.

Jo sempre li deia al Huertas que era el millor ofici del món. La meva sensació és que els diaris d'abans eren més dolents que els d'ara, però hi havia més vida a les redaccions. Internet ha matat el periodisme de carrer, trobo a faltar històries de vida. Es fan cròniques judicials en els grans casos, però no en casos petits en què moltes vegades hi ha més suc.

Massa estadístiques sobre la condició humana i pocs casos personals.

Quan vaig començar a fer tribunals, un dia va sortir un magistrat i em va dir: "De derecho no tienes ni puta idea, ¿verdad? " Jo em vaig quedar acollonit i li vaig dir que no, i em va dir: " Se nota, por eso tus crónicas están muy bien ". Al cap d'uns mesos em va dir: " Ya sabes un poco de derecho, ahora tus crónicas ya no valen nada... " Fins i tot a ell li agradava la part de vida de la crònica.

Realment, es feia amic d'alguns delinqüents?

Sí. Hi havia l'Horteguita, que era un pirulero que vivia de robar i anava a fumar droga al Salón de los Pasos Perdidos, perquè deia que era l'únic lloc on no el trobaven mai, i un dia va venir el Dalí a veure les pintures i, mirant-se l'Horteguita, em va dir: "I a aquell desgraciat d'allà se li ha mort la mare?" I li vaig dir: "No, està fumant grifa". I ell: "Fantàstic, quin exemple!" Aquestes històries les has de viure.

La delinqüència d'ara potser és més violenta i menys pintoresca.

A l'Espanya pobra el delicte eren estafes miserables. Quan comença l'expansió ve l'estafa dels pisos, després el gran delicte econòmic i les bandes cada cop més violentes, sense el carisma i la sociabilitat d'abans, dels que eren amics i delinquien junts i eren solidaris. Als anys 80 vaig llegir un informe que advertia que venia una delinqüència més violenta i amoral. Un atracador com el Rojano diu que no és d'homes anar amb una navalla a una pobra dona. El xulo de la puta d'abans vivia d'ella però en certa manera l'estimava, ara són màfies cruels que violen i droguen les noies.

I a Catalunya com la veu?

El problema amb Espanya, com diu el Castellet, és irresoluble. Als anys 70, a Cuadernos para el Diálogo venia gent de Madrid i el discurs era bo, hi havia gent oberta, els podia costar comprendre algunes coses, però ho intentaven. Tinc una filla a Denver i, en una recepció, un alt càrrec del ministeri d'Indústria se li va acostar i li va dir: " Veo que hablas a tu hijo en catalán, ¡qué manera de perder el tiempo viviendo en Estados Unidos! " Això és un reflex d'on som.

I la convivència a Catalunya?

El PSUC va fer una gran tasca i és el gran risc de la decaiguda del PSC-PSOE, que feia feina de fusió de les dues comunitats, i si això es trenca es pot crear un lerrouxisme d'esquerra perillós. Però hi ha convivència: el primer que fa l'emigrant és fer-se del Barça, perquè és un signe d'identificació. La meva mare, que era murciana, no va renegar dels orígens i es va sentir part d'aquest país d'acollida, agraïda a l'escola nocturna del Poble-sec i a l'escola d'infermeria de la Mancomunitat per haver-la integrat com una catalana més.

El preocupa la xenofòbia d'alguns partits?

És perillós, però es pot aturar si els partits democràtics juguen amb valentia. Quan Mayor Oreja era ministre d'Interior, el Ramoneda i jo estàvem dinant amb ell i ens va dir: " El problema de España en el futuro no será ETA, que tarde o temprano acabará, el gran problema será la inmigración ". El discurs de la immigració és demagògic perquè la gent que diu que n'hi ha massa veus que als seus familiars els cuida una peruana. No fotem!

El secret del periodisme?

La clau és dir el que creus que és la teva veritat. Si no t'atreveixes a dir-la, si l'amagues, estàs perdut. El periodista té una responsabilitat, té l'obligació d'arriscar. Les modes passen, però hi ha coses que no passen mai: ser bona persona, ser decent, ser honest.

El Ramoneda m'ha dit que sempre ha estat pessimista, però constructiu.

Diuen que tinc la mirada cansada. Tinc 75 anys i sóc al peu del canó, hi ha molts optimistes que ja han plegat: alguna cosa dec tenir! A més, si ara un tio diu que és optimista és que és tonto! Part del meu pessimisme vital és haver fet molt de carrer. He estat a les barraques de Montjuïc al matí i a la tarda al Ritz en un còctel, i veus els dos mons i dius: el món que és injust i s'ha de millorar és aquell. Una vegada vaig entrevistar un senyor molt potent que em va dir que només tenia deu minuts per a mi perquè el seu temps valia or. Al cap de dos anys vaig rebre una carta seva des de la presó i vaig anar a veure'l, i llavors era jo qui decidia quan s'acabava l'entrevista.

I l'afició per l'Espanyol?

Ja no hi vaig, i el veig molt poc per la tele. Reivindico la figura del Jonathan Soriano, que l'Espanyol va liquidar sense guanyar ni un duro i al Barça B s'està fent un tip de fer gols. El club s'ha fotut en un merder amb el camp aquest, que és preciós però no el pot pagar. S'ha hipotecat.

L'antibarcelonisme sí que el manté intacte?

No, tampoc, la meva dona és del Barça, els néts també, i els néts americans encara més, que és un fenomen que no entenc, perquè el seu pare només entén de beisbol, la meva filla és de l'Espanyol i els dos fills han sortit uns entusiastes del Barça. El meu gran sacrifici d'avi va ser un dia passar-me quatre hores al Camp Nou amb els néts esperant que sortissin tots els jugadors a signar autògrafs.

Veu negre el futur de la generació dels seus néts?

Sí. Potser els dels Estats Units tenen més sortida. Allà a les universitats busquen nanos que siguin un 10 en estudis i que, a més, tinguin una vocació marcada. Quan vénen estudiants de periodisme sempre els dic: "Serà difícil, però si aguanteu en vocació o passió al final us en sortireu".