Joel Joan: "Si el Madrid decidís el pressupost del Barça, seria a Tercera Regional, com el país"

Com portes això de ser el president de l'Acadèmia del Cinema Català?

Porta molta feina: ara hauria d'estar muntant la meva pel·lícula i estic preparant la gala. Però és el primer projecte que no faig per a benefici propi, és una feina que fas per a uns altres, i això ho necessitava. Fa 4 anys engegar una acadèmia catalana era una al·lucinació, ens deien que era ridícul, això tan típic de comunitats d'autoestima baixa, que ens menystenim. L'Acadèmia està per fer aquest acte d'amor entre nosaltres: estimem el nostre cinema i valorem els nostres professionals i el nostre talent. L'Acadèmia pretén acostar l'espectador al cineasta, tenir una gran gala a la televisió nacional, tenim prou indústria perquè tingui sentit.

Què suposaria l'Oscar de Pa negre ?

Guanyar posaria la nostra llengua en la primera divisió de les llengües no angleses i del cinema internacional. Que a escala internacional el català soni amb la naturalitat amb què està rodada la pel·lícula és important per al país, per a la llengua, per a l'autoestima, és com quan Guardiola utilitza el català a la gala de la FIFA. La Isona ho sap i està fent un esforç titànic buscant complicitats i movent cel i terra, perquè que et nominin ja és molt difícil. El teu somni personal també seria guanyar un Oscar?

Per descomptat. Pot semblar pueril dir això, perquè com va dir la Penélope, és un somni poc realista, gairebé és com intentar guanyar la NBA amb l'Hospitalet, però ella ho va aconseguir, i el Garci, el Trueba...

Has acabat de rodar Fènix 11-23 , basada en el cas d'Èric Bertran. Quan la veurem?

El cinema no és com el teatre, que tens una sala i tal dia estrenes, sinó que un cop tens la pel·lícula veus com va el mercat, com reaccionen les distribuïdores i si podem col·locar-la en un festival de classe A.

N'estàs content?

Molt. Amb els diners que tenim hem optimitzat molt els mitjans, els actors han fet una feina fantàstica. Ha estat molt dur i estressant perquè les renúncies no són agradables, i ha calgut treballar amb presses, per falta de diners, però el compromís amb tot l'equip ha estat extraordinari. El finançament de micromecenatge que has provat té futur?

Hi ha hagut una resposta espectacular. És una fórmula que en aquest projecte tenia sentit perquè és una pel·lícula de denúncia, que parla de temes que molta gent té ganes que no es toquin, de com està la llengua i fins i tot de com estan les llibertats del nostre país. Però no m'imagino el mateix sistema per a una comèdia, per a Resacón en Las Vegas 3.

Com veus el futur del cinema?

Hem de trobar noves fórmules. Quedaran sales, perquè hi ha gent que té ganes de compartir una pel·li amb més gent, comentar-la, anar a sopar, però hem d'equilibrar l'oferta i la demanda, i saber que d'aquí quatre dies una televisió connectada directament a internet ens ha de permetre multiplicar el públic potencial, que potser pagarà 50 cèntims per una pel·lícula de primera qualitat. Però gratis, no.

Pagarà pels continguts, la gent?

La llei Sinde pretenia una cosa molt bàsica que en altres països ja funciona i és que ningú es lucri amb el material d'algú altre a qui li ha costat una pasta fer-ho. La llei no ataca l'usuari. Estem fent el ridícul davant d'Europa.

Què ets? Actor, director, productor, activista...

No ho sé. Sé que vull ser actor, dedicar-me a actuar. Faig de director, faig de productor, però no crec que sigui ni una cosa ni l'altra. Per l'ansietat i les ganes d'actuar m'he vist a mi mateix fent coses que no m'hauria pensat mai que faria.

En un país més normalitzat series activista, també, o t'hi has vist obligat?

Ho he planejat molt poc, vaig estar molts anys treballant com a independentista en la intimitat i ningú m'ho va preguntar. Però a partir de les meves respostes en un llibre de Víctor Alexandre es va armar un bon sarau, vaig escriure un parell d'articles, vaig connectar amb molta gent que també estava a l'armari com jo i em vaig sentir estimat. Vaig notar que la gent t'estima i et dóna ànims. I hi ha gent que no, naturalment. La gran pregunta és: canviaries el teu activisme per més èxit professional?

Per què? Distorsiona massa la teva imatge pública?

Jo crec que clarament em perjudica. El que passa és que hi surto guanyant a escala humana perquè he fet molts amics. També passa que als mitjans els va la marxa i sempre em pregunten per la independència perquè els fa molta gràcia el kamikaze que dec ser.

La veus a prop, la independència?

És un estat d'ànim. Hi ha dies que la veus a tocar i dius, quan fotem el cop de cap, aquest país serà imparable, com deia el Pep. El Barça és una de les poques coses realment independents en aquest país. Imagina't que la junta del Madrid hagués de decidir els pressupostos del Barça, o que ens donessin els diners quan a ells els convingués... Seríem a Tercera Regional, on és el país. No tindríem ni filial ni escola del Barça, o seria en castellà. Això és frustrant. Una entitat pot arribar a ser la número u del món perquè és independent, i el país no perquè estem agafats per l'escrot. Si fóssim independents podríem fer més pel·lícules, amb pressupostos millors, hi hauria més diners a l'audiovisual, per a una tele privada que podria fer competència a TV3, que és el que li cal, per posar-nos les piles a tots i tenir un país més normal i més variat.

Com vius la crisi?

Tenim un món que és pitjor que fa cinc anys, molt més amenaçat, més pobre, amb menys possibilitats. Que això pugui anar a pitjor? Em preocupa molt.

I Europa, la salvarem?

O Europa es posa les piles o no ens en sortirem. Ens haurem d'entendre i confiar els uns en els altres, a veure qui cedeix. Hi ha un altre problema: sóc europeista perquè també pensava que Europa seria més sensible als problemes del meu país, i això cada dia resulta més fictici.

Fa cinc anys que va acabar Porca Misèria . Tornarà?

No ho crec. És passat. Si m'hi torno a posar han de ser coses noves, seria per començar de zero una cosa nova i jugar-me-la i investigar noves fórmules o nous personatges.

I Plats bruts ?

Això encara menys! Però no vol dir que em distanciï de la comèdia, l'adoro i tinc unes ganes que em moro de fer-ne. A l'abril si tot va bé faré d'actor en una telemovie de Joaquim Oristrell que és una comèdia esbojarrada.

Tens ganes de fer televisió?

Sí. El que passa és que vull pensar-m'ho molt bé i veure el pressupost que hi ha, que és bàsic. Hem de trobar formats que permetin fer coses noves i que siguin possibles.

Amb tantes reposicions, l'èxit de Plats bruts encara et persegueix al carrer?

Els xavals ho tornen a mirar i a l'escola de les meves filles em veuen i diuen mira, és del de Plats bruts , que desmillorat. L'altre dia em van dir: estàs més gran! Em toca els nassos que amb totes les reposicions no hagin repetit mai un capítol que es diu Tinc un cristo , en què el meu personatge es creia Jesucrist i que va aixecar molta polèmica.

Què penses quan et veus fent de David?

No m'agrado, no entenc per què feia el personatge tan exagerat, ara ho faria diferent. Aquest estiu em vaig permetre la llicència de tornar-ho a mirar i alguna nit vaig trucar al Jordi Sánchez, perquè era brutal veure que els nens es petaven de riure, era flipant. Jo me'n canso. De vegades no sé si m'ha fet més mal per a la carrera haver fet Plats bruts que el meu independentisme.

Tens tres filles. Quina mena de pare ets?

Ja no surto, em sento com un excocaïnòman. El meu dia a dia és portar-les a l'escola, fer banyeres, fer sopar, explicar contes. Ho porto bé. La meva família m'ha salvat la vida. Jo estava boig i m'han fet tocar de peus a terra, ho comentem molt amb el meu terapeuta.

Fa anys que tens psicòleg?

Sí, molts. Riem molt. És fantàstic. Ens enfotem molt de mi mateix. Me les clava molt bé. Esclar que algun dia plores, també.

Ets perfeccionista?

No m'hi considero. Obsessiu, sí, i ansiós, però cada dia menys. Estic aprenent a prendre'm les coses d'una manera més relaxada. Ara em sembla molt més important la disciplina que l'apassionament.

Ets cregut?

Lluito per no ser Cristiano Ronaldo. Aprenc molt més amb Ronaldo que amb Messi sobre el comportament humà, sobre què no s'ha de fer. Cada dia sóc menys cregut perquè tampoc tinc on agafar-me: no guanyo premis, no tinc quinze guions a la tauleta per decidir, no em truca qui jo voldria.

Estàs enganxat al Twitter o Facebook?

Només em faltaria que tot el que em passa pel cap ho posés al Twitter, em fotria en cada merder! A més sóc sociòpata, aquest és el meu trauma. Cada vegada em costa més relacionar-me. Això d'explicar-se al Facebook ho trobo adolescent. Les neures de la penya, la brometa del graciós... No ho entenc, m'avorreix.