Gilles Lipovetsky: "Desitjo una nova Europa de potser set o nou membres"

Gilles Lipovetsky ens va atendre al CCCB el dia en què s'inaugurava l'exposició Pantalla global , de la qual n'és comissari. Lipovetsky és xerraire i apassionat. I fa olor de puro: "És l'únic luxe que em permeto".

Vaig sentir fa poc al teatre un personatge que deia que no troba al·licients a la vida perquè rep milers d'informacions i tot li sembla igual. És un mal generalitzat?

Abans hi havia institucions fortes, estrictes, que creaven identitats fortes: l'Església, la tradició, els partits polítics... Avui encara existeixen aquestes institucions però no són tan fortes, no tenen prou estructura. El ciutadà/consumidor està en una situació de bombardeig mediàtic que és molt difícil de desencriptar. Tenim un sistema educatiu amb fonaments seculars, que han estat adaptats a una nova condició de la cultura, una cultura en què la gent es forma en tot i molt de pressa. Recordo que quan era un nen jo no sabia res. A casa no parlàvem de res. Recordo que tenia 6 anys i no entenia què era el món estètic. Tampoc sabia què volia dir el concepte política . És l'escola qui ens cultiva.

Però l'escola pateix la crisi.

S'ha d'invertir en educació malgrat la crisi, perquè fer el contrari seria un desastre per a l'economia, per a la cultura i per a la democràcia. És important que s'ensenyi a respectar els mestres. Plató va dir que qui no respecta els mestres no es respecta a ell mateix. Cal ensenyar a respectar el saber, no per l'autoritat en ella mateixa sinó per entendre que la moda, el màrqueting o el show business no ho són tot. L'educació autoritària no és bona. Als anys 50 i 60 l'educació era pràcticament idèntica que la del segle XIX. Ara en canvi hem anat a l'altra banda, a una educació molt liberalitzada. Som l'educació que hem rebut.

Com ens està canviant la crisi?

Hi ha la sensació que la democràcia no té poder, que són els mercats i les finances els que tenen el poder. Però el problema és com estem fent les coses. Si formem els nens d'una certa manera tindrem el control, perquè no són els mercats qui ens controlen, som nosaltres mateixos. Els països que resisteixen millor la crisi són els països que inverteixen de manera continuada en la gent. No podem afrontar la globalització sense formació constant, en cas contrari estarem acabats. He escrit un petit llibre en què explico que a l'economia actual el paradigma de l'estètica és un bé de consum important: els centres urbans, els objectes de disseny, els automòbils, les revistes. La sensibilitat estètica del consumidor i el gust per la bellesa, per l'experiència emocional, s'han convertit en una qüestió central en el consum del demà. Podríem aprofitar-ho però paradoxalment l'educació artística a l'escola és gairebé nul·la.

¿La crisi confirma la seva teoria de la hipermodernitat, que les idees, els valors de la modernitat, existeixen però extremats?

La crisi en ella mateixa és una mostra d'hipercapitalisme. La reacció social amb el moviment dels indignats és típic de la societat hipermoderna, perquè són reaccions morals, amb les quals simpatitzo però que no tenen cap perspectiva política. Hi ha una revolta però no hi ha cap contramodel. Avui l'única alternativa és el proteccionisme, però pot ser devastador. Som en una situació en què visiblement hi ha un capitalisme excessiu, però tampoc sóc un nostàlgic de l'economia regulada. Un bon liberal, com deia Montesquieu, vol l'equilibri.

És difícil.

Si no hi ha equilibri, hi ha un poder que ho devasta tot. No hi ha contrapoders, el poder crida a més poder. La hipermodernitat és una modernitat hiperbòlica, molt activa en el mercat financer i que ens precipita a un risc extrem. Les finances ens han portat al precipici. El mateix passa amb la crisi planetària de l'ecologia. Des de Thatcher i Regan, quan s'instaurà un mena d'ultracapitalisme mundial basat en la desregulació, crec que la tendència no ha canviat.

Hem renunciat en excés al model europeu de benestar per dependre dels Estats Units?

Europa no és un apèndix dels EUA. Hem creat un veritable model propi d'estat del benestar, un model competitiu de seguretat i flexibilitat. Els americans només tenen flexibilitat. El mercat com a model únic no és un model civilitzat. El problema és que no sabem com equilibrar l'estat del benestar amb els mercats. Europa políticament és canviant, en construcció. I sense federalisme Europa només és un mercat. No hi ha unitat, no parlem amb la mateixa veu. Crec que s'ha de construir alguna cosa sòlida, confederal, a poc a poc. I s'ha volgut començar la casa per la teulada. Després de Maastricht, Europa havia avançat sola però la situació actual és tal que, o Europa evoluciona cap a una nova unió de potser set o nou membres, que és el que desitjo, o esclata.

Aleshores, seria partidari de l'Europa de dues velocitats.

És de sentit comú que quan hi ha una crisi són forts els que construeixen unitat i no una dispersió de 27 membres, que no porta enlloc. La realitat demostra que això no funciona. No hem sabut fer fructificar els molts valors que uneixen els europeus en la diversitat, i ho lamento molt.