Epifania

En grec clàssic vol dir aparició o manifestació i tant podia ser la del sol a l'alba, com la d'un déu o de l'enemic. En el cristianisme celebra la manifestació de Jesús com a déu entre els homes en l'adoració dels Reis, el baptisme al Jordà i les noces de Canà.

D'aquests tres fets, els cristians occidentals emfatitzen l'anomenada revelació als gentils , en què gentil vol dir no jueu , com ho eren Melcior, Gaspar i Baltasar. I els orientals, el baptisme, una de les poques ocasions en què el Pare, el Fill i l'Esperit Sant es manifesten plegats.

Però la paraula té un significat més general i secular: el de sobtada comprensió del sentit profund d'una cosa. S'hi sol arribar després d'un llarg esforç a les palpentes, que tot feia pensar que seria improductiu.

Ha permès salts espectaculars en la ciència que s'anecdotitzen amb la poma de Newton o amb la banyera d'Arquimedes. I la gran desproporció entre la transcendental descoberta i la irrellevància de l'incident que la provoca, crea la il·lusió que es tracta d'alguna intervenció divina.

James Joyce va triar aquest terme per descriure el moment en què un objecte, una persona o qualsevol altra experiència adquireixen una intensitat tan gran als ulls de l'artista que li revelen part de l'essència del seu jo interior.

Però si fos cert que la naturalesa de l'home està en una mena de trànsit entre l'animal i l'àngel, no sembla que aquesta epifania secular s'allunyi tant de la cristiana: en tots dos casos alguna cosa divina es transforma en humana.