Correcció política i recursos expressius

A l' 1x1 d'abans-d'ahir dèiem "sord" a Al- Assad perquè no escolta el poble. Al mes de desembre parlàvem de dummies "anorèxics". I al novembre d'una relació entre PSC i PSOE "esquizofrènica". En cada ocasió vam rebre un mail que lamentava l'ús d'un adjectiu que el remitent trobava frívol i perjudicial per a un c ol·lectiu. Tot i que entenc que qui té algú molt proper afectat hi vegi una trivialització del que li marca la vida, no faré el que és més fàcil: dir que té raó i que evitarem aquest ús.

Cada tecla de la llengua fa vibrar en qui llegeix emocions impossibles de predir. Un text llegit és un text reescrit: una amalgama indestriable del que l'autor vol dir i el lector interpreta. Algunes tecles pitgen carn tendra sense que qui escriu se n'adoni. L'escriptor té un objectiu massa important i difícil -fer-se entendre- per no explotar tot el potencial d'una llengua.

Ser sord i no escoltar són, normalment, coses molt diferents , però sord té dos sentits: 1. Que no hi sent. 2. Que no vol escoltar. I el mateix passa amb cec. ¿Hem d'ignorar el que diuen els diccionaris? ¿Hauríem d'eliminar de tots la segona accepció? Posem-hi seny: són sentits metafòrics quasi universals, que tots diem i entenem, i que el context permet no confondre amb el literal. N'hi ha un munt. Per aquest camí aniríem esporgant la llengua de recursos. Per no ferir el lector sensibilitzat per raons personals, els perjudicaríem a tots.