Ara que som immigrants

En poc més de tres anys hem passat de ser un país d'immigració a un país que exporta població. La velocitat amb què s'ha produït el canvi de cicle no deixa de provocar un cert vertigen. Fa molt poc africans i llatinoamericans van creure que el seu futur, i el de les seves famílies, seria millor aquí. Ara arriba el torn de molts joves catalans per a qui marxar ja és una opció. El que em resulta fascinant és comparar com s'entrecreuen les dues realitats en un mateix moment. La immigració encara és present des d'un punt de vista social i polític. Però mentre parlem dels que van arribar com a categoria anònima i problematitzem tot el que els envolta, dels nostres en diem, quan marxen, que són persones que se'n van a aportar capital i talent. Proposo un exercici. Ara que tenim molt fresca la memòria de la immigració, imaginem els problemes de discriminació, desigualtat i marginalitat amb què els nostres es trobaran allà on vagin. Perquè un no és mai immigrant, l'hi veuen. I als nostres, també els veuran així.