La paciència s'acabarà
"Independència és cada instant, i l'objectiu final. Independència és identitat, i la llibertat per fer allò en què creus. També és poder prendre les pròpies decisions per veure el món tal com ens agrada. Per això, volem fer una declaració a favor de la independència: amb unes perspectives impressionants i uns motius plens de passió". ¿Són paraules d'Alex Salmond al Parlament escocès? No. ¿Formen part d'un discurs secretament guardat per Artur Mas per portar els catalans a desfer les costures de la Constitució i l'Estatut que ens engavanyen com a nació? Tampoc. És el text de presentació a YouTube d'una recent campanya de publicitat televisiva de la casa Olympus per anunciar els seus nous models de càmera PEN.
PERÒ TAMBÉ PODEM citar les paraules de Salmond de dimecres passat anunciant el referèndum per la independència a Holyrood. "La independència, essencialment, es basa en una idea ben simple: la gent que està més preocupada per Escòcia, és a dir, la gent que viu, treballa i fa créixer la seva família a Escòcia, ha de ser la que prengui les decisions sobre el futur de la nostra nació. [...] És l'estat natural dels pobles i nacions d'arreu del món. No ser independent és l'excepció. [...] Vull que Escòcia sigui independent no pas perquè pensi que som millors que qualsevol altre país sinó perquè sé que som tan bons com qualsevol altre país. Igual que aquestes altres nacions, el nostre futur, els nostres recursos i la nostra prosperitat han d'estar a les nostres mans".
HE POSAT AQUESTS DOS TEXTOS un darrere l'altre, ironies a part, per mostrar fins a quin punt la idea d'independència sona bé si s'escolta sense prejudicis. No és gens estrany: qui trobaria digne una vida personal sotmesa de manera forçada a la voluntat d'altri? ¿I no és cert que totes les nacions solen celebrar de manera destacada el seu dia de la independència, i ningú no els ho retreu pas? Doncs bé: és per això que ambdós textos se sostenen en una lògica incontestable. Cert: no és el mateix una persona que un país, i Escòcia no és Catalunya. Però, ¿que no hi ha principis universals als quals es pot acollir tothom? D'on vénen, doncs, les objeccions a la independència?
SEMPRE, LES OBJECCIONS LES FA qui té la tutela de qui es vol emancipar. I, si no fos pel context històric, polític i social que les empara, semblarien ridícules. Tant a Escòcia com a Catalunya, els que es resisteixen a la seva lliure decisió al·leguen perills tan absurds com els de l'isolament, la insolidaritat o el conflicte intern de lleialtats. ¿Que potser la independència de britànics o espanyols els ha condemnat a l'aïllament, la insolidaritat o ha exigit una absoluta cohesió de lleialtats internes? Per què el que és bo per a ells, no ho ha de ser per als altres?
TANMATEIX, AQUESTA NO ÉS una discussió retòrica. Hem entrat en una fase històrica de dramàtica pressió espanyolitzadora de la nació catalana, per veure si perdem definitivament la partida. El darrer episodi, el futur del Prat i la derrota de Spanair, mostra que no estem parlant només de lluites simbòliques i identitàries, sinó d'una guerra d'interessos polítics i econòmics de gran magnitud. Emancipar-se o desaparèixer. La majoria de catalans en són ben conscients. De manera que si en aquests moments alguna cosa posa en risc la pau social del país, ja no és la voluntat d'independència, sinó que la política institucional no tingui el coratge de liderar-la. El país empeny. El perill és que acabi atropellant els que n'haurien de representar la voluntat, els interessos i el seny.
