El més llest de tots / El sistema no escolta

El més llest de tots

Felip Puig és el més llest de la colla. Ho vaig tenir clar, ahir al matí, quan a l'Ara.cat vaig llegir les paraules d'Anna Simó: "Els diputats ens vam conjurar per no opinar públicament sobre l'actuació de la conselleria d'Interior". O sigui que, a sobre, no tindrà ni crítiques. A John Wayne la jugada li ha sortit rodona. Ha demostrat al món que la seva fermesa és justificada mentre, públicament, el president Mas avala que la policia faci ús de la força, si és necessari.

Modestament, però, no em quadra que tinguem un dispositiu de mossos que aconsegueixi que els serveis de neteja entrin a la plaça de Catalunya i que, en canvi, no sàpiga garantir que els 135 diputats puguin anar a treballar. Al capdavall, davant del Parlament, i sense gaire consciència d'estar cometent un delicte (això no serveix d'eximent), hi havia 2.000 persones que protestaven, on ningú no anava armat i on es calcula que hi havia un centenar de violents. Aspirava a tenir un país que no quedaria bloquejat per una manifestació així. Al meu entendre, fer entrar els presidents i diferents diputats en helicòpter denota que els nostres polítics, si convé, sobrevolen els problemes, i que l'operatiu de seguretat preparat per dimecres va fer aigües.

No poder estalviar les agressions als diputats que maldaven per entrar a peu és un altre fracàs. Com ho va ser l'acció desproporcionada de la plaça de Catalunya, fins que unes altres imatges no em demostrin el contrari.

Tant se val. Felip Puig, en mig any, s'ha ficat els mossos a la butxaca gràcies a la seva defensa pública i té la imatge d'ordre i seriositat volguda. Ara bé, que s'utilitzi una furgoneta dels mossos per entrar panets al Parlament ho trobo, de totes totes, una frivolitat excessiva.

El sistema no escolta

L' episodi del Parlament ha dut, més enllà de la indiscutible gravetat de l'incident, alguna derivada insòlita. Un cop d'ull a les portades dels diaris de dijous ens fa adonar que, per una vegada, aquí i allà, hi ha hagut unanimitat. En les portades, sí, però també en les línies editorials i en els opinadors. El sistema és intocable i, així que s'ha sacsejat un pilar fonamental de la democràcia, l' establishment s'ha aixoplugat sota la closca del cargol.

Sembla, de cop i volta, que Catalunya ja no sigui un país que festeja amb la fallida, que ja no tinguem el rècord de 600.000 aturats i que els menjadors socials no donen l'abast mentre el compromís de dèficit obliga a tancar quiròfans.

Els mitjans s'han alineat, com potser ha de ser, al costat del políticament correcte per marcar una línia vermella que coincideix, fil per randa, amb la que dibuixa Artur Mas. Però potser els seus lectors no són ni tan unànimes ni tan radicals en el posicionament de defensa del sistema. Al contrari. El mateix matí dels fets més del 40% dels oients d' El món a RAC 1 van votar que els semblava bé la protesta del Parlament.

La ciutadania està molt cremada. No parlo dels violents i dels buscabregues. Em refereixo a la gent de bona fe, els oients de ràdio, els lectors de diari, els que acampaven a la plaça de Catalunya, els moltíssims que durant setmanes han sortit al balcó a les nou del vespre, amb la seva dignitat i una cassola, per dir que no poden més.

La crisi és enorme, mai vista. I hi ha alguna cosa que em grinyola, que em fa pensar que al sistema li interessa més mantenir l' statu quo que no escoltar els que pateixen. És molt nostre, això de tapar-ho, que no se sàpiga… I, sobretot, poc soroll.